Reflexions d'en Fantassin a Barcelona

LÍNIA ROJA PERÒ AUTONOMISME DALTÒNIC

2012-02-10T19:57:00.000+01:00

Nou article al Diari Gran del Sobiranisme:
http://diarigran.cat/?p=4801

LÍNIA ROJA PERÒ AUTONOMISME DALTÒNIC

(...)FANTASSIN MANEL. Oh, quina por! El President Català ha marcat una “línia roja” als seus socis del PP ! He corregut a posar Intereconomía, disposat a indignar-me morbosament presenciant la reacció de la caverna mediàtica i… quina decepció! Devia estar tan preparat “l’advertiment de la rengleta” que els ha merescut ben poc interès! I això que aquesta línia roja feia referència als atacs a la llengua catalana, que és precisament allò que el PP està fent amb total impunitat a casa nostra, més concretament dins les nostres comarques perifèriques (segons la nomenclatura de Josep Guia) (...)

LLEGIU LA RESTA DE L'ARTICLE A: http://diarigran.cat/?p=4801

CONSELLERS A LA PRESÓ

2012-02-03T19:53:00.001+01:00

Nou article al Diari Gran del Sobiranisme

http://diarigran.cat/?p=4408

CONSELLERS A LA PRESÓ

(...) Espanya ens roba? És clar que sí, però serem capaços d’esperar a menjar fins que Espanya ens retorni el botí que ens ha espoliat? En això estic d’acord amb els Convergents i en desacord amb alguns independentistes que viuen d’esquivar el dia-a-dia amb l’argument tronat segons el qual no podem fer res fins el dia de la secessió. Sabeu quin és el problema? Que la gestió del dia-a-dia no és neutra i molts es justifiquen en ella per eternitzar el sotmetiment dels catalans, perquè fins ara els manaires que ens ha tocat ho han fet amb mentalitat de colonitzats, consistent a limitar-se a administrar les engrunes que ens queden després de l’espoli i, amb això, garantir també la bona vida dels gestors. La continuació d’això ja ve rodada: perdonar impostos als rics i retallar atencions socials (...)

LLEGIU LA RESTA DE L'ARTICLE A: http://diarigran.cat/?p=4408

SANT POL, ARA ÉS L’HORA !!!!

2012-01-27T20:21:00.000+01:00

Nou article al Diari Gran del Sobiranisme:
http://diarigran.cat/?p=3966
SANT POL, ARA ÉS L’HORA !!!!

(...) FANTASSIN MANEL. .Precisament estic parlant amb uns coneguts alemanys que han vingut a visitar Catalunya quan ens arriba la notícia que obligaran l’Ajuntament de Sant Pol a hissar la bandera espanyola. Tot just els acabava de comentar com fa quinze dies el mateix PSC va votar en contra de l’ús del català al Congreso de los Diputados, i com són de covards els diputats de CiU i d’ERC que hi podrien parlar sempre en català (assumint que serien expulsats a la força de l’hemicicle cada vegada que ho fessin, però ens faria avançar segles tal actitud). Aquests amics em confirmen que el principal problema català fora de l’estat espanyol (jo afegeixo que també dins) és la invisibilitat (...)

LLEGIU LA RESTA DE L'ARTICLE A: http://diarigran.cat/?p=3966

Serà catalana o espanyola la bandera de la resistència social a casa nostra?

2012-01-20T15:23:00.000+01:00

Nou article al Diari Gran del Sobiranisme:

Serà catalana o espanyola la bandera de la resistència social a casa nostra?

http://diarigran.cat/?p=3488

(...) FANTASSIN MANEL. La meitat de la població mundial viu per sota del llindar de la pobresa i la meitat d’aquests en situació de misèria severa. Vint-i-cinc mil (25.000) persones, la majoria nens, moren de gana al dia, cent seixanta milions de nens amb malnutrició greu. Cent milions de persones dormen al carrer. Prop de mil milions no beuen aigua potable. Aquí a Europa la pobresa afecta 80 milions de persones (disset milions de nens), dos milions de les quals són catalanes (de Salses a Guardamar…) que, mentre veuen afectada la seva vida i marcat el seu esdevenidor, contemplen com els suposats nacionalistes, que ara sembla que estan d’excedència nacional i sols exerceixen de dreta espanyola, permeten prop de vuitanta mil desnonaments en cinc anys i prop de tres mil milions d’euros en retallades socials (...)

LLEGIU LA RESTA DE L'ARTICLE A: http://diarigran.cat/?p=3488

En Vila d'Abadal, la Monarquia i la Divisió Independentista

2012-01-13T00:07:00.000+01:00

Nou article al Diari Gran del Sobiranisme:

http://diarigran.cat/?p=3017

(...) Dilluns passat el Consistori Municipal de la capital d’Osona va rebutjar una proposta de la CUP contra la monarquia, que sols va sumar el suport d’ERC. L’alcalde, Josep Maria Vila d’Abadal, va justificar el seu rebuig amb l’argument d’evitar més divisions de l’independentisme, perquè deia que hi ha (o pot haver) molts independentistes monàrquics, i que és perfectament compatible una Catalunya alhora independent i monàrquica (...)

LLEGIU LA RESTA DE L'ARTICLE A: http://diarigran.cat/?p=3017

sistèmica catalana

2012-01-08T01:25:00.000+01:00

QUI VOL EL PP A L’AJUNTAMENT DE BARCELONA?

2012-01-06T09:46:00.000+01:00

Nou article al Diari Gran del Sobiranisme:

http://diarigran.cat/?p=2695

QUI VOL EL PP A L’AJUNTAMENT DE BARCELONA?

(...) Puc entendre totes les martingales de l’autonomisme perquè n’he vist de tots els colors. Ara sembla que la incorporació del PP al Govern Municipal de la Capital Catalana seria una peça més d’aquest joc d’escacs, en la darrera jugada del qual estaria previst demanar un pacte fiscal per a Catalunya. Està clar que ho considero un error, perquè escollir el PP implica haver de fer gests de renúncies (m’asseguren els amics convergents que es tractaria de gests molt minsos, com allò de “reduir el perfil polític a les embaixades”) (...)

LLEGIU LA RESTA DE L'ARTICLE A: http://diarigran.cat/?p=2695

La Catalunya monàrquica fa aigües

2011-12-30T01:02:00.000+01:00

Nou article al Diari Gran del Sobiranisme:

http://diarigran.cat/?p=2299

La Catalunya monàrquica fa aigües

"...La notícia de la congelació del Salari Mínim en 641 miserables euros ha coincidit, en Dia dels Innocents, amb la declaració d’ingressos de la Casa Reia Espanyola (els diners que ens costa el Rei i la seva família). La comparació no deixa de ser indecent, per molt que els informatius la comparin a la baixa amb les institucions presidencials no executives d’alguns països veïns, perquè la imatge d’aquests Presidents és percebuda popularment com més útil, no tant lligada a les notícies de la “premsa rosa” i menys encara, és clar, a l’origen franquista. Al bar on sentia la notícia un home exclamà, adreçant-se a la periodista de Tele5 que parlava des de la pantalla de TV: “…no compareu, collons! que el President de França no s’ho gasta en iots i en vacances!”, comentari òbviament simplista i inexacte però que aconseguí l’aprovació explícita, per aclamació, de la resta dels parroquians..."

LLEGIU LA RESTA DE L'ARTICLE A: http://diarigran.cat/?p=2299

L’independentisme transversal que avança i el que roman en la fantasia

2011-12-23T04:10:00.000+01:00

Nou article al Diari Gran del Sobiranisme:

http://diarigran.cat/?p=1964

L’independentisme transversal que avança i el que roman en la fantasia

(...) La capital gironina per la Independència! Això és política de normalitat amb resultat engrescador! És el camí que també motiva el Diari Gran del Sobiranisme, el camí de la transversalitat real, que avança a partir de facilitar els punts de contacte entre tots, sense plantejaments d'ideologia-ficció, cadascú des del seu perfil, des de la seva lluita -sovint la lluita dels uns contra els altres- i des dels seus propis interessos, plurals i diversos. No deixarem de barallar-nos per la defensa dels drets socials, laborals, empresarials, salarials... però quan calgui hem de saber i poder coordinar un cop de peu conjunt contra Espanya, com el de Girona amb el triomf de la moció presentada per la CUP. Aquest és el camí. (...)

LLEGIU LA RESTA DE L'ARTICLE A: http://diarigran.cat/?p=1964

Visca la clarificació espanyola del PSC!

2011-12-21T22:38:00.001+01:00

Nou Article al Diari Gran del Sobiranisme:

http://diarigran.cat/?p=1716

Visca la clarificació espanyola del PSC!

(...) El XII Congrés del PSC ha donat un resultat coherent amb el seu electorat. Caldria aclarir: “amb allò que queda del seu electorat després dels canvis que ha hagut en la societat catalana els darrers deu anys”. Els 400.000 votants que ha perdut el PSC han de ser considerats orfes i disponibles, a l’espera que siguin seduïts novament per un PSC renovat …o per altres organitzacions del centre-esquerra. (...)

LLEGIU LA RESTA DE L'ARTICLE: http://diarigran.cat/?p=1716

LES TV REGIONALS HAN MORT, VISCA LA TELEVISIÓ NACIONAL CATALANA !!!!

2011-12-15T23:36:00.000+01:00

Nou article al Diari Gran del Sobiranisme:

http://diarigran.cat/?p=1549

LES TV REGIONALS HAN MORT, VISCA LA TELEVISIÓ NACIONAL CATALANA !!!!

(...)Fixeu-vos com 3800 km ferroviaris d’alta velocitat (Alemanya en té 1400) amb un cost de manteniment de 33000 € per km/any -trens a part- sols podrien arribar a ser rendibles en el tram Barcelona-Madrid. Quan després toca estalviar, tot això ja és estructura feta que caldrà mantenir tant sí com sí. En canvi, el catalans, que ja gastaven poc, s’afanyen a gastar encara menys a base de precaritzar la situació econòmica i sanitària dels seus conciutadans (encara que veig que això no impedeix el malbaratament en “vermuts institucionals”, en “anuncis de Nadal” i en alts càrrecs!). Però hi ha més víctimes importants: se senten rumors preocupants que parlen de buidar de contingut polític les delegacions internacionals, i ja han posat els “mitjans de comunicació nacionalitzadors” al punt de mira. Així doncs, mentre Espanya es vertebra nosaltres ens descohesionem socialment i política.(...)

LLEGIU LA RESTA DE L'ARTICLE A: http://diarigran.cat/?p=1549

Independència ARA, no quan haguem remuntat Espanya !!!! (Francisco Sánchez)

2011-12-09T00:01:00.006+01:00

Nou article al Diari Gran del Sobiranisme:

http://diarigran.cat/?p=1085

Independència ARA, no quan haguem remuntat Espanya !!!! (Francisco Sánchez)

"...Per a proclamar la independència cal 68 diputats, en tenim 86 contra només 49 imperialistes espanyols. A què esperem? Que es recuperi l’orgull espanyol a Catalunya després que nosaltres haguem remuntat Espanya amb els nostres sacrificis...?"

LLEGIU LA RESTA DE L'ARTICLE A: http://diarigran.cat/?p=1085

DIARI GRAN DEL SOBIRANISME

2011-12-01T00:32:00.000+01:00

PxC vol dir “Primer x Cals veïns”

2011-11-17T08:27:00.000+01:00

Nou article al Bloc Gran del Sobiranisme
http://blocgran.cat/?p=7087
PxC vol dir “Primer x Cals veïns”

(...) La PxC té per lema “primer els de casa”, lema que la megafonia de la seva furgoneta electoral ens imposa pels nostres carrers en la llengua dels de fora. Encara que sembli contradictori, aquest engendre s’està convertint en el partit dels immigrants, en concret el de la immigració majoritària, la que el Franquisme intentava usar amb objectius de genocidi lingüístic contra el català. La veritable finalitat de la PxC no és altre que aconseguir l’hegemonia de la població hispanòfona lluitant contra la perillosa integració en el catalanisme d’aquells col·lectius immigrants minoritaris als quals tant els fot parlar català o un altre idioma, atès que son persones que venen a casa nostra conscients de la seva deslocalització (no arriben aquí dient “semos ehpañoles y estamos en España”)

LLEGIU LA RESTA DE L'ARTICLE A: http://blocgran.cat/?p=7087

.
.
.
Grans mercès! Que tingueu un bon jorn de satisfaccions i de lluita en el camí de l’alliberament!
.
Fantassin Manel
.
(Gothalonia)

L'empobriment de Catalunya

2011-11-10T00:05:00.000+01:00

Nou article al Bloc Gran del Sobiranisme:

http://blocgran.cat/?p=7056

L'empobriment de Catalunya

“...quan tens por del carrer encara tens possibilitats de sortir-te’n, el perill arriba en aquell moment precís que t’adones que al carrer s’hi pot viure, quan de sobte veus que han passat setmanes i fins i tot t’has engreixat; a partir d’aquest moment d’inflexió ja és difícil arreglar-ho i poden passar vint anys sense adonar-te’n...”

LLEGIU LA RESTA DE L'ARTICLE A: http://blocgran.cat/?p=7056

Grans mercès! Que tingueu un bon jorn de satisfaccions i de lluita en el camí de l’alliberament!

Fantassin Manel

(Gothalonia)

És quan comencem a fer de convergents que s’apareix l’espectre de Caín

2011-11-03T01:45:00.001+01:00

Nou article al Bloc Gran del Sobiranisme:

http://blocgran.cat/?p=7020

És quan comencem a fer de convergents que s’apareixl’espectre de Caín

(...) fins que els estaments benestants catalans deixin de ser una colla de cagats. Mentre tant ens donen mal exemple, i això fa que la temptació dels dirigents independentistes, de veure solucionada la seva vida personal com ho fan els convergents, sigui massa forta. I els altres militants, que s’adonen de com s’apalanca un líder que ha ascendit a lloms de la rauxa secessionista, no poden evitar invocar l’espectre del sant Caín (...)

LLEGIU LA RESTA DE L'ARTICLE A: http://blocgran.cat/?p=7020

Grans mercès! Que tingueu un bon jorn de satisfaccions i de lluita en el camí de l’alliberament!

Fantassin Manel

(Gothalonia)

INDEPENDÈNCIA O MORT... de la llengua

2011-10-27T00:03:00.001+02:00

Nou article al Bloc Gran del Sobiranisme:

http://blocgran.cat/?p=6954

INDEPENDÈNCIA O MORT... !!!!

(...) “Liberté, égalité, fraternité, ou la mort!” deia la Revolució Francesa“, “Libertad o Muerte” diu la bandera de l'Uruguai dels 33 orientals, la mateixa frase ("E-lef-the-rì-a i Thà-na-tos") està simbolitzada en les franges de la bandera de Grècia, “Patria o Muerte Venceremos” deien els patriotes cubans de Fidel Castro, “La Patrie ou la Mort, nous Vaincrons” llegim a l’emblema nacional de Burkina Faso, com també “Independentzia ala Hil” és un lema de l’esquerra abertzale basca, semblant al “Independència o Mort” de Terra Lliure(...)

LLEGIU LA RESTA DE L'ARTICLE A: http://blocgran.cat/?p=6954

Grans mercès! Que tingueu un bon jorn de satisfaccions i de lluita en el camí de l’alliberament!

Fantassin Manel

(Gothalonia)

Capitalitat nacional significa reconeixement dels herois que defensen la frontera

2011-10-20T00:49:00.004+02:00

Nou article al Bloc Gran del Sobiranisme:

http://blocgran.cat/?p=6886

Capitalitat nacional significa reconeixement dels herois que defensen la frontera

Perpinyà només és a una hora i mitja en cotxe de Barcelona però el Rovellet de l’Ou d’Elx és quatre vegades més lluny, i a més cal sumar els descansos necessaris. Però la longitud no ha de ser excusa per justificar que la capital catalana no sempre està a l’alçada del seu paper motor. És veritat que les xarxes socials han escurçat distàncies però les comunitats de parlants no poden ser virtuals (com sovint les occitanòfones) sinó que necessiten molta vida de carrer i de contacte físic. Per açò he decidit no perdre l’oportunitat de fer de “Barceloní conscient” anant a l’IEC a retre el reconeixement que mereix en Joan-Carles Martí i Casanova, en la presentació del seu llibre, dins la programació de l’Any de la Paraula Viva.

En la presentació, tant en Jordi Solé Comardons com Isidor Marí i Vicent Pitarch (tots ells perifèrics) han coincidit a usar reguitzells de qualificatius elogiosos per la tasca de Joan-Carles, i el conjunt de tots aquests mots, en la meua percepció, ha sintetitzat un significat de “heroïsme”. Vicent Pitarch potser ho ha fet més en el sentit de cercar-ne l’explicació en la història familiar de l’elxà, i ha cregut trobar-la. Segons la seva hipòtesi tot deriva de la necessitat de retrobar les arrels i a partir d’ací s’imposa una militància que en qualsevol altre país de mon mundial hauria estat reconeguda i premiada institucionalment. Mentre l’escolte estic pensant en les condicions tan dures d’aquella frontera, ofegada per una allau humana d’origen espanyol que ha quintuplicat la població; en aquell entorn ideològic de dreta espanyolista, malgrat les simpaties per Barcelona (a diferència del nord alacantí), haurien hagut de poder comptar més amb la capital catalana, i no ha estat aquest el cas !

Potser parle més dels presentadors que del protagonista, però el Vila-realenc ha fet una altra referència que també em fa pensar, i és la percepció que l’obra de Joan-Carles Martí és una autobiografia, no volguda, en la qual “l’autor cerca contínuament el Nord geogràfic, tant en la història, com entre els cognoms i els llinatges”; diu que tots ho fem, ho fem a Castelló, ho fem a Barcelona, ho fem a Girona i -diu: “…supose que a Perpinyà s’acaba la recerca del Nord”. Doncs jo no n’estic tant segur d’aquest límit, crec que ens sentim –potser no conscientment- fills d’una civilització occitanocatalana (establerta en una part del continum lingüístic romànic que ha generat dos idiomes extremadament pròxims), raó per la qual la nostra cerca del Nord tendeix molt sovint a traspassar les Corberes.

En el cas de Joan-Carles, la seua dimensió occitana ho és per naixement (com el rei en Jaume, si em perdoneu l’aparent petulància comparativa) i la seua obra també ho reflecteix. De la mateixa manera que reflecteix la malícia de les argumentacions “blavencianistes” sobre el diasistema occitano-romà, així com el cinisme normatiu de l’AVL, com l’absoluta lleialtat de l’autor a l’IEC, i també la seua percepció moderna de la llengua, amb la defensa desinhibida d’un estàndard català central fort. Els idiomes que no tenen una gran ciutat mundial sempre ho tindran molt més difícil que nosaltres, diu ell, i jo afegeixo que entre els objectius de l’enemic sempré estarà l’intent de deslligar-ne les fronteres extremes .

Què més puc dir sinó donar les gràcies a Joan-Carles Martí per la seua obra. No em referisc sols al conjunt heterogeni que compon el llibre “Des del Rovellet de l’Ou d’Elx” sinó a la seua funció (insuficientment reconeguda des del Cap i Casal) en la nostra frontera amb les eines intel·lectuals i el coratge propis dels millors entre els defensors de la terra. Al llarg de la nostra història mai hem estat mancats de lluitadors ni en els moments més difícils, des dels occitans que combatiren al Puig i a València en 1238, passant pels 400 valencians que descansen al Fossar de les Moreres des de fa 297 anys, fins a herois com Sanchis i Guarner, Enric Valor, Joan Fuster i tants d’altres dels nostre temps. Les obres de tots ells esdevenen eines per la reconstrucció nacional, des de Barcelona i des de la frontera en mans de tots aquells activistes. Els podem reconèixer fàcilment per l’optimisme i la il·lusió incombustible, i en aquests trets podem reconèixer Joan-Carles què és alhora generador d’aquestes eines i activista: el reconeixement, doncs, també ha de ser doble.

Grans mercès! Que tingueu un bon jorn de satisfaccions i de lluita en el camí de l’alliberament!

Fantassin Manel

(Gothalonia)

12 octubre: Contra l’independentisme i la immigració

2011-10-13T08:30:00.009+02:00

Nou article al Bloc Gran del Sobiranisme:

12 octubre: Contra l’independentisme i la immigració

http://blocgran.cat/?p=6846

De vegades és l’enemic qui ens aplana el camí. Estic xerrant amb una coneguda d’origen cubà que s’ha assabentat dels conflictes que va haver ahir a Barcelona “con los españoles que agredieron a unos catalanes”. Aquesta cubana es considera anticastrista però reconeix que Fidel Castro tenia raó, en els seus llarguíssims discursos sobre el tema, en els quals “es reivindicava indi i criticava el 12 d’octubre, data que commemora l’assassinat de tots els indis de Cuba i del vuitanta per cent dels de Mèxic”. Acaba dient que “…aquells espanyols que es van manifestar ahir son els autèntics immigrants però invasors, son els conqueridors, perquè els cubans vam reemplaçar la població índia massacrada, som els nous indis…”.
.
És clar, aquest punt de la conversa em du a una pregunta obligada: “diries que vosaltres (cubans, equatorians, marroquins…) sou els nous catalans i que, en canvi, aquests espanyols son l’enemic?” La seva resposta es fa esperar i m’acaba dient que té por de semblar castrista perquè aquests comentaris son propis de Fidel i ella és profundament anticomunista. Llavors li ensenyo les notícies de premsa que expliquen que els manifestants cridaven al mateix temps contra l’independentisme i contra la immigració. Ho llegeix amb atenció i acaba sentenciant: “…immigrants i catalans som vistos com el mateix per part d’aquesta gent infame …i a més qui defensa l’espanyolitat és el feixisme…! això demostra que anem pel bon camí, nosaltres acabarem sent catalans i aquesta gent espanyola no ho seran mai…”
.
Aquesta anècdota de fa ben poca estona és una visió parcial, si voleu emocional i poc elaborada, però m’ha semblat un bon exemple de la dinàmica de conflicte i de renacionalització que vivim a casa nostra. Pel que fa a Fidel Castro, he fet una recerca de referències seves contràries al 12 d’octubre i he trobat un article de La Vanguardia de 23 de juliol de 1985 que acaba dient “fins que els espanyols no facin autocrítica dels seus terribles crims no els podrem donar les gràcies per algunes coses culturals que ens haguessin quedat…”. Afegeixo jo: mentrestant el 12 d’octubre és solament la festa dels ultres invasors en contra d’immigrants i de catalans.

Grans mercès! Que tingueu un bon jorn de satisfaccions i de lluita en el camí de l’alliberament!

Fantassin Manel

(Gothalonia)

Alerta que potser l'objectiu ja no és robar-nos sinó empobrir-nos

2011-10-06T01:08:00.003+02:00

Nou article al Bloc Gran del Sobiranisme:

Alerta que potser l'objectiu ja no és robar-nos sinó empobrir-nos

http://blocgran.cat/?p=6806

Un de cada 5 catalans és pobre. M’esperava comentaris convergents atribuint als nouvinguts la condició de menesterosos, però no ha estat així perquè uns quants coneguts votants de CiU, en concret majors de 55 anys, estan passant el mes amb menys de 640 euros. És clar que una cosa són els votants (també he conegut treballadors en precari votants del PP degut a la poca consciència social i un arrelat sentiment ecpanyol) i una cosa molt diferent son els polítics, sovint emparentats entre sí i provinents de famílies benestants.

“(…) la burgesia catalana forma part de la classe burgesa espanyola, per tant està interessada en mantenir aquest marc estatal d’explotació de les relacions laborals, encara que lluita per majors porcions del pastís. Sent part de la burgesia espanyola també és en part corresponsable dels governs espanyols que administren l’Estat (…). Aquesta va ser la conclusió d’un interessant debat independentista l’any 1993 i d’aquesta reflexió es deduiria que l’explotació de Catalunya es limitaria al robatori, sense perjudicar la nostra estructura econòmica, atès que se’n beneficia tot l’estat Espanyol. Segurament era cert en aquell moment, però ara el mercat s’ha estès a la Unió Europea i això ha permès a la burgesia catalana deslligar-se del xantatge hispànic i valorar l’explotació colonial que sofrim des d’una altra perspectiva. Tot plegat ha derivat en una major contestació interclassita catalana, fent que el conflicte amb Madrid vagi a més (per allò de la “acció-reacció-acció”) perquè els veïns necessiten continuar prenent-nos els doblers. Però potser ara volen anar més enllà del robatori…!

Si seguiu la premsa internacional veureu que ja no som els únics a preveure la proximitat de la nostre independència, sinó que comença a expressar-se aquesta idea amb una certa normalitat. Saben que la pròxima parada dels catalans és l’Estat Propi i que ja no hi ha retorn. Declaracions confuses com les de Duran Lleida (rebutjant la independència i pronunciant paraules com “confederal”) només serveixen per allargar un procés inevitable. Per tant, els espanyols poden pensar que ja no té sentit salvaguardar els hipotètics beneficis per a Espanya que podria tenir una Catalunya pròspera, sinó que allò que cal és exprimir-nos el màxim abans que ens hagem separat. Qualsevol inversió en nosaltres (amb els nostres diners, of course) son un malbaratament, perquè estem marxant.

A més, en època de crisi és més fàcil visualitzar la relació entre el procés d’empobriment accelerat dels Catalans i els 60.000.000 d’euros que Espanya se’ns queda cada dia. Això vol dir que els nostres burgesos saben que Espanya ens està empobrint i que els espanyols saben que el seu domini sobre nosaltres ens empobreix. Però en la perspectiva de la separació judicial la lògica ja no és solament econòmica, no és solament esquilmar-nos al màxim, empipats perquè s’haurà acabat un robatori de 300 anys, sinó que també és l’hora de la geoestratègia, de les futures relacions de veïnatge, de dependència, de xantatge poblacional, de propaganda… En aquest sentit potser si que l’objectiu ja no és solament robar-nos sinó començar a empobrir-nos. No podem perdre de vista que la “intel·ligència” espanyola ja pot estar dissenyans polítiques pensant en “el dia després”.

http://blocgran.cat/?p=6806

Grans mercès! Que tingueu un bon jorn de satisfaccions i de lluita en el camí de l’alliberament!

Fantassin Manel

(Gothalonia)

Sense “corridas de toros” Catalunya s’allunya més d’espanya

2011-09-29T01:04:00.001+02:00

Diuen que els identitaris (eufemisme que s’està estenent en la significació de populismes feixistoides) d’un hipotètic govern Popular o d’alguna instància judicial faran revertir la prohibició de les “corridas de toros” a Catalunya. Atès que som un país tan reactiu no em preocupa en absolut, ans el contrari, això ens permetria visualitzar encara millor que la batalla que hem guanyat se situa en l’eix del conflicte sobiranista que ens enfronta, en tant que Catalans, amb els veïns que ens dominen.

És veritat que aquesta pràctica sàdica havia estat anteriorment molt popular a casa nostra: diuen que l’any 1835, indignats perquè la “corrida” no era prou emocionant, tot de Barcelonins en massa va matar els toros a garrotades i després van aprofitar per apedregar convents i matar, de pas, quatre o cinc religiosos. Però encara avui alguns poquets catalanistes valoren positivament “la sort que tenen aquests bous de viure cuidats, menjant i follant fins que els arriba l’hora” …però tampoc no van moure ni un dit per defensar les “corridas”. Per què? Doncs perquè –tenen raó els espanyols- quan parlem de “la Fiesta” no parlem dels toros sinó de la “bandera”, el símbol taurí ha esdevingut una bandera espanyola.

En ocasions s’havia estigmatitzat ICV atribuint a aquesta formació una especial sensibilitat contra el maltacte animal, però la llei va triomfar el 28 de juliol de 2010 al Parlament de Catalunya gràcies a CiU (en concret a 32 diputats dels 48 que té CiU i només a 3 dels 37 que té el PSC). Si no estiguéssim parlant de “banderes” hauríem de concloure que l’esquerra sent més plaer en la contemplació de la tortura que la dreta. Però fixeu-vos que l’estocada en contra de la “Fiesta de los toros” es produeix quan aquest negoci està agonitzant, per tant la seva prohibició només podria ser un malbaratament …o un acte polític patriòtic d’afirmació nacional catalana!

Durant anys i panys he passat davant de la Monumental i he vist els escassíssims -i heroics- detractors de les “corridas”. Era escàs l’interès per l’espectacle de sadisme i també ho era l’activisme animalista. Però, en canvi, el rebuig a aquest símbol espanyol era generalitzat entre el catalanisme i tinc el convenciment que fins i tot molts diputats del PSC van votar en contra de la prohibició per pressions espanyoles, és a dir, a contracor.

També estic convençut que si els veïns no haguessin convertit les “corridas” en un símbol nacionalista espanyol no hi hauria hagut rebuig o hi hauria el mateix que poden tenir les altres festes populars catalanes amb bous que es fan a Catalunya. Felicitacions, doncs, als nostres diputats per haver fer història, no deixant que “la Fiesta” s’extingís sola, sinó mostrant al mon com executàvem un importantíssim acte d’afirmació nacional català, encara que alguns no en siguin del tot conscients.

Grans mercès! Que tingueu un bon jorn de satisfaccions i de lluita en el camí de l’alliberament!

Fantassin Manel

(Gothalonia)

Païses Cataloccitans

2011-09-28T19:20:00.000+02:00

http://cataloccitania.blogspot.com/2011/09/paises-cataloccitans.html

Païses Cataloccitans

http://www.facebook.com/groups/Paises.Cataloccitans/

COSSÍ O FAREM? DE QUINA MANIÈRA PODÈM USAR AQUEL GROP PER NOS COORDINAR?

=> Per començar en nos avertint de las convocacions politicas, mas tanben d'actes culturales e de concèrts musicales.

Barcelona e Perpinhan son a una ora e mièja d'autopista, e còsta pas tant arribar a Tolosa o Montpelhièr, e al revèrs. Cal que nos acostumam tanben a nos mòure per tota la nòstra geografia; amb un dissabte e un dimenge, s'es plan organizat, podèm anar a Bordèu, Nissa, Lhèida, Valéncia, Mallorca...

-------------------------------------------------------------------

Pauc a pauc, mas sens nos arturar, podèm crear d'esturments de convèrsa e amistat entre totes los que ne sentèm coma cò nòstre quand nos movèm entre El Carxe, Fraga, Bordèu, Montluçon, Lusèrna Sant Joan, Nissa, l'Alguer, La Gàrdia, Maó e Guardamar.

http://cataloccitania.blogspot.com/

Mas aquel grop va al delà de nos mostrar la geografia la geografia de la tèrra, umana, naturala, economica, politica, ludica, culturala... comuna:

http://www.facebook.com/groups/fotografia.cataloccitana/

al delà d'escambiar la riquesa, varietat e ponches en comun de la nòstra musica e las nòstras cançons:

http://www.facebook.com/groups/musicataloccitan/

al delà de la convèrsa agradiua entre amics, en bilingüisme passiu, per practicar l'intercomprensió extrèmament facila entre totes nosautres:

http://www.facebook.com/groups/cataloccitan/

al delà de voler estrénher las relacions del continum de civilizacion ligure-piemontès-occitan-catalan:

http://www.facebook.com/groups/CONTINUUMLPOC/

AQUEL GROP ES MAI POLITIC E MAI ARDIT. Es pensat per avançar cap a una integracion regionala mai coerenta, basada en l'afinitat e los interesos comuns, que son gatge de progrès (a diferéncia del domeni franco-espanhòl). Lo principal objectiu d'aquel grop seràn las proposicions de collaboracion, d'interrelacion, de solidaritat e de coordinacion entre los sobeiranistas occitanocatalans:

http://www.facebook.com/groups/Paises.Cataloccitans/
Paises.Cataloccitans@groups.facebook.com

COSSÍ O FAREM? DE QUINA MANIÈRA PODÈM USAR AQUEL GROP PER NOS COORDINAR?

=> Per començar en nos avertint de las convocacions politicas, mas tanben d'actes culturales e de concèrts musicales.

(...)

Eleccions espanyoles: comença la comèdia

2011-09-22T00:10:00.002+02:00

Nou article al Bloc Gran del Sobiranisme:
http://blocgran.cat/?p=6674
Eleccions espanyoles: comença la comèdia

Estic feliç perquè diu que la nova Entesa Catalana de Progrés al Senat ja no comptarà amb ERC. Això permetrà visualitzar la relació sistèmica entre el PSC i ICV, la qual cosa contribuirà a percebre les CUP en el seu paper d’esquerra del projecte nacional independentista. De tota manera, no espero gran cosa de les properes eleccions espanyoles. Els nous comicis estan afavorint el debat i els acords per part de tothom que vol menjar de la política, però en el fons són més contaminació acústica que discursos coherents. I això succeeix tant al centre independentista com en l’espanyolisme.

Al mateix discurs de Rubalcaba, aquest dilluns a Barcelona, hem sentit que “els tribunals no haurien de poder corregir la sobirania del poble”. De quin poble? El mateix PSOE ens ha recordat sovint que, a efectes legals, els catalans no som poble. Per no parlar de les proclames del candidat socialista a favor de la llengua catalana: “cuideu-la!” –deia a la pineda de Gavà. Quina credibilitat tenen els que, simultàniament a aquestes paraules, estan atacant la pluralitat lingüística a través d’un recurs d’inconstitucionalitat contra la Llei Catalana de l’Occità a l’Aran?

Em diu un amic psoecialista que l’ambient al míting no era ni molt menys el que hauria hagut anys enrere, “perquè hi sobraven intel·lectuals”. Potser per això en Rubalcaba sabia que tindria més ressò si feia èmfasi a favor de la immersió lingüística que si s’hagués escalfat parlant de sanitat, educació, vivenda, foment del treball i atenció a les famílies, que son les grans víctimes del pacte pressupostari entre CiU i PP.

No sols a can sociata, sinó també en general, els treballadors seran els grans absents d’aquestes eleccions, perquè ningú no perd el temps demanant el vot d’aquells que ho tenen difícil per conciliar la política amb el desnonament. El mateix desencís que veig en els meus veïns aturats el veuen els estrategs de campanya, o sigui que ja veureu com la majoria dels missatges estaran pensats per als votants segurs que miren cap a un altre costat: burgesos, quadres i tècnics qualificats, i privilegiats que han mantingut la feina.

Son molts els catalans que han perdut la casa i ara estan en habitacions rellogades i sense perspectiva de feina (atès el vergonyós nivell formatiu de la nostra gent). Jo en conec uns quants d’independentistes i el drama personal de tots ells els situa fora de la contestació (ni que sigui electoral) perquè en aquest país, després de tants anys esclafats, no hi ha la capacitat de mobilització cívica ni sindical que tenen els alemanys o els francesos, per exemple.

Quin ha de ser el paper de l’independentisme en aquest context? No crec que haguem de perdre’ns en polèmiques allunyades del drama social que vivim, que va començar amb la banca d’inversions i la bombolla immobiliària i que ara està en la fase d’estigmatització de la pobresa i de retirada de prestacions de Renda Mínima. A contrari, hem d’abanderar la reacció de les víctimes d’aquesta estafa monumental.

L’independentisme ha d’emergir dels barris, del veïnat, del treball i de la precarietat, perquè l’opció sobiranista només tindrà prou entitat si és nacional, és a dir, que cohesiona la nació, i la nació és molta més gent que els agents polítics de la banca internacional. L’independentisme ha de ser vist com el motor de canvi dels problemes reals. Tota la resta és “més del mateix” i està condemnat a institucionalitzar-se en les engrunes del nostre espoli, és a dir, en els marges de l’Espanya autonòmica.

Què hem de fer, doncs, durant la campanya electoral? Doncs protestar i posar en evidència els que manen, ni més ni menys! És massa dramàtica la situació de la nació, no és ètic l’oblit de la massa abstencionista i no veig per què hem de suportar, durant aquests dies, la dictadura mediàtica dels mateixos que s’han dedicat a retallar drets i atencions bàsiques. Sabem que la premsa i les càmeres miraran cap a una altra banda quan hi hagi protestes coincidint amb actes electorals, però alguna cosa queda, i la gent ha de saber que el cabreig tendeix a la secessió …no pas a la integració dins del sistema per a viure del càrrec d’independentista institucional.

Grans mercès! Que tingueu un bon jorn de satisfaccions i de lluita en el camí de l’alliberament!

Fantassin Manel

(Gothalonia)

Hem de ser la crossa o el bisturí d'Espanya?

2011-09-15T00:38:00.002+02:00

2011_0915 Nou article al Bloc Gran del Sobiranisme:

http://blocgran.cat/?p=6627

Hem de ser la crossa o el bisturí d'Espanya?

Què més volem? Tenim la classe política catalana conxorxada contra l'espanyolisme, encarnat pel PP. És cert que cadascú té motius amagats, però el discurs és el mateix: la defensa del català. A més hi hem arribat després d'un procés d'explicitació de la fòbia anticatalana, per part d'Espanya, que no ha tingut aturador des del debat de l'Estatut. La situació actual s'ha donat, a més, a pocs dies del 11 de setembre i això ha permès que moltes plomes habitualment cagadubtes s'hagin atrevit a escriure desinhibidament. Això també ha ajudat han ajudat a mobilitzar la societat en defensa de l'Escola Catalana. I els socialistes catalans s'han apuntat a la festa de defensa del català gairebé sense condicions, desarmats en plena agonia del PSOE. Tot plegat en un context de lladronici dels nostres diners per part d'un estat intervingut econòmicament pels seus veïns i mancat de credibilitat internacional. En resum, els catalans estem ferits i ens revoltem, però contra una bèstia que està a l'UVI. A partir d'aquí, doncs, s'obre la disjuntiva: amputar o guarir.

Mentre els anys anteriors convergents i republicans perdien el cul intentant picar les molles (els nostres diners) que li cauen a Espanya, el problema era un altre, llavors primava la competència caïnita per complaure l'amo. Però ara l'escenari és ben diferent ...i alhora semblant al que s'han trobat anteriors nacions alliberades: la metròpoli en crisi, col·lapsada i dependent (principalment dependent de nosaltres, els catalans). Amb tot, tampoc cal passar-se d'il·lusos, eh! que estic tip de sentir molts compatriotes absolutament convençuts que Brussel·les i Berlin ens estan esperant amb els braços oberts, i són precisament aquests veïns (Alemanya, França i rodalies) els principals interessats en la desactivació del projecte sobiranista català. És per això que no podem esperar, de la mateixa manera que els països que s'han alliberat abans no han esperat que l'enemic es recuperés ni, menys encara, que les potències veïnes reaccionessin impedint el ball de fronteres.

Tenim al davant un període molt més curt del què molts voldríem. El moment més favorable es limita al temps que pot durar la feblesa econòmica espanyola, que no s'aguanta ni amb els diners que ens pren. Ara és quan cal ser valents, perquè si ho deixem passar ho pagarem, de ben segur que ho pagarem, i molt car! És ara que els veïns, també amb dificultats econòmiques, podrien decidir tolerar-nos com un nou Estat, a la vista del pes i de la credibilitat de la nostra economia, i també de la inoperància hispànica (com hauran pogut veure després de tants capitals malbaratats, no sols catalans sinó també europeus).

Per tot plegat, és ara que veurem si CiU prendrà el matxet o la crossa. De moment hem sentit insinuacions de desacatament a la sentència del TSJC i també paraules agres contra el PP (per la Diada del 11 de Setembre no podria ser d'altra manera), però l'endemà no sols no han defenestrat l'alcalde de Badalona sinó que han aprofitat per pactar a Castelldefels amb el partit que ha dut la principal llei catalana al Tribunal Constitucional i que s'està significant en contra de la nostra llengua.

El mateix Josep Maria Pelegrí deia l'endemà de la Diada que les maquinacions contra el català del PP no impedirien tenir-lo en compte per pactar-hi (al meu entendre és un esforç immens de CiU per situar el PP en el centre polític català). En conseqüència, no ens hauria de sorprendre que a Premià de Dalt el govern convergent -de la ma del PP- hagi dedicat la Diada a retirar estelades. Però no sols això, també fa mala espina el silenci de Mas com a resposta a la pregunta de per què CiU es resisteix a votar que el català sigui llengua vehicular única, per una banda, i per l'altra la verbalització repetida i tediosa del mantra sobre la "Transició Nacional" que, d'entrada, fa olor d'eufemisme per fer veure que es diu alguna cosa quan no s'està dient res.

He de dir que tinc tot d'amistats convergents convençudes que l'Artur Mas donarà el cop de falç abans que sigui tard; precisament avui he vist un company que m'ha obsequiat amb un florit reguitzell de renecs i malediccions contra els alcaldes botiflers del seu propi partit quan li he preguntat com s'ho fa per compaginar la fe carismàtica amb fets que sembla que pretenen reanimar l'enemic. És clar, si manca clarificació malament rai, però difícilment pot fer allò que cal un partit que diu (al seu darrer programa electoral a les generals) que vol "contribuir al progrés de tot l’Estat". Prou que sabem els catalans a costa de què contribuïm a Espanya!

Grans mercès! Que tingueu un bon jorn de satisfaccions i de lluita en el camí de l’alliberament!

Fantassin Manel

(Gothalonia)

11 SETEMBRE: RES A CELEBRAR !!!!

2011-09-08T00:11:00.001+02:00

Nou article al Bloc Gran del Sobiranisme:

http://blocgran.cat/?p=6574

11 SETEMBRE: RES A CELEBRAR !!!!

Dilluns cinc de setembre 10:30 AM, al bar del desdejuni, envoltat de jubilats ociosos que comenten el diari: “…los catalanes celebramos las derrotas, por eso somos tan especiales”. El receptor del missatge no diu res però imagino que ens veu com una colla d’imbècils. No puc evitar ficar-m’hi, facilitada la intromissió gràcies al fet que conec qui ha dit aquesta bajanada (durant les passades eleccions m’havia estat lloant Laporta, tot i que a l’últim moment es va decantar per CiU). Després que jo hagi rebatut la ximpleria de les “derrotes gustoses” el debat esdevé generalitzat, en forma de guirigall típic.

EL MEU ARGUMENT: Això de la “celebració” de la Diada és una collonada espanyola (a la qual s’hi han apuntat també els convergents) en el seu intent d’assimilar-nos. La Diada mai ha estat altra cosa que una manera (la nostra manera) de recordar-nos que estem com estem degut a una derrota militar, amb la invasió, l’ocupació i el domini que se’n deriva. Així doncs, la commemoració del 11 de Setembre no té altre sentit que el de renovar al nostre compromís per l’alliberament que tenim pendent.

LA RESPOSTA DE LA PARRÒQUIA: Mil i un intents que jo reconegui una mínima dimensió festiva de la Diada (entenc que la incertesa estressa aquests jubilats). També arguments sobre la necessitat de conformar-nos amb el statu quo catanyol. Justificacions del caràcter festiu de la commemoració basades en les formes institucionals imposades per CiU des dels inicis. Exemples folklòrics curiosos on sembla ser que ambdós bàndols celebren les derrotes escenificant-les disfressats (sembla ser que als USA). Finalment reflexions sobre la poca idoneïtat festiva d’aquesta Diada, i la proposta de passar-la a Sant Jordi.

LA MEVA RÈPLICA: És clar, aquesta referència al 23 d’abril també m’he vist obligat a replicar-la explicant que per SANT JORDI tampoc tenim RES A CELEBRAR, atès que hem adoptat una data de culte solar coincident amb la del nostre sant patró (en lluita iconogràfica contra un enemic monstruós) i la de diverses anècdotes literàries internacionals, per convertir el dia del Llibre i la Rosa (a tocar del 25, inici de la invasió espanyola al nostres país per Almansa) en una “Jornada de Lluita per la Llengua Catalana”, espina dorsal, com sabem, de la consciència nacional del nostre poble.

LES CONCLUSIONS: Expressions de cabreig per part d’alguns, en el sentit que potser aquella altra data, que semblava més venial, tampoc lligaria amb una celebració constitucional. Atreviment d’algunes veus –per fi !!!!!- a proclamar que “això és el que hi ha: fins que no siguem independents no hi ha celebració que valgui !”. Reflexió meva en el sentit que “cal parlar clar, tants anys de confusió terminològica convergent (allò més clar que he escoltat fins ara és la frase “dret a decidir” i no hi ha ningú al bar que entengui què vol dir) no fan altra cosa que impedir la clarificació independentista i alliberadora dels catalans”. Que ningú parli mai més de “la celebració de la Diada”, l’ 11 de setembre no tenim res a celebrar!

Grans mercès! Que tingueu un bon jorn de satisfaccions i de lluita en el camí de l’alliberament!

Fantassin Manel

(Gothalonia)

Fecunditat Convergent i Reforma Constitucional

2011-09-01T09:52:00.005+02:00

http://blocgran.cat/?p=6516

Fecunditat Convergent i Reforma Constitucional

El desembarcament de nous immigrants dins del CiU (i la casualitat que jo n’estigui en contacte per altres motius) està enriquint el nostre lèxic polític: ahir em parlaven de “fecunditat”. Estava parlant amb un noi pakistanès (en català, òbviament, perquè poca gent hi ha tan poliglota com els pakistanesos) sobre les possibilitats reals de CiU d’acabar amb l’espoli fiscal aprofitant la imminent “Reforma Exprés” de la Constitució Espanyola, i em va preguntar “per què no és més fecunda la política convergent?”. Fecunda !? Si. Realment volia dir el que sembla: “Fecunda. Per què tan pocs resultats, en el camí de la independència, tenint, com té, tanta força i influència?”.

Quan li vaig dir que s’havia equivocat de partit em va respondre que difícilment partits més petits podrien ser més fecunds. Al final li vaig respondre que CiU és com un condó que impedeix que fecundin les energies patriòtiques dels seus afiliats i dels seus electors. Pel que fa als democristians –tan admirats pels meus amics pakistanesos- i al Duran Lleida en concret, potser no és adequat parlar de condons, però tampoc de fecunditat, sinó de “marxa enrere”. Quan en Duran Lleida acusa PP i PSOE de “trencar el pacte constitucional” se li veu el llautó. La burgesia catalana és tan consubstancial a la Constitusion del 78 com al Franquisme i als anteriors intents d’estructural la seva dominació de classe, conjunta amb les altres burgesies, damunt els pobles sotmesos a l’estat espanyol.

Cal reconèixer, però, que la retòrica patriòtica (Duran i Lleida: “Ellos se lo guisan, ellos se lo comen”) és una bona oportunitat per compensar electoralment el cabreig de tants catalans que s’han quedat a l’atur i, per postres, sense PIRMI. Fins i tot, pel que veig, els més recentment arribats de Pakistan o del Magreb funcionen perfectament com catalans patriotes a l’hora de defensar els interessos del nostre poble, que són els de la família i l’entorn. Malauradament l’apel·lació al patriotisme dels catalans és pura façana, atès que tots els moviments polítics que ha realitzat la burgesia han estat per recompondre la seva part del pastís espanyol. Mai per liderar la construcció d’un estat propi.

Cap qüestionament de la nació espanyola comuna. Cap qüestionament de l’esquarterament a què està sotmesa institucionalment la nació catalana. Cap negociació amb Espanya que permeti el redreçament lingüístic i nacional de les nostres regions perifèriques. Fins i tot per engegar les iniciatives més simbòliques ha calgut esperar que la Generalitat de dalt estigués en mans espanyolistes (vergonya, senyors!) la qual cosa és patètica. Aquesta “sortida de CiU del Pacte Constitucional” serà com l’episodi burlesc de Cesc Fàbregas amb l’estelada: lluir-la, sortir a la foto i després demanar perdó tantes vegades com calgui. No us penseu que la “fecunditat” convergent arriba gaire més lluny!

Grans mercès! Que tingueu un bon jorn de satisfaccions i de lluita en el camí de l’alliberament!

Fantassin Manel

(Gothalonia)

Diputats independentistes al Congreso de los Diputados del Reino de España

2011-08-25T00:46:00.001+02:00

Diputats independentistes al Congreso de los Diputados del Reino de España

agost 25, 2011 | Fantassin Manel |

El debat sobre la conveniència o no de presentar-se a les properes eleccions espanyoles no és nou però no deixa de ser interessant. Aquesta vegada ja hi ha molta gent que ha après la lliçó. Podem veure indicis de recomposició del sistema sobiranista de partits (de dreta a esquerra) després d’haver-se evidenciat que no és tan fàcil sumar, que ni tan sols les alternatives al sectarisme estan vacunades contra el propi sectarisme, i que a l’hora de la veritat un o dos diputats han d’estar batallant sobre temes domèstics més socials que nacionals.

Alguns també s’emmirallen en l’exemple basc com a forma d’unitat transversal i cauen en el ridícul de no veure que Bildu és una formació clarament esquerrana. En tot cas, la veritable energia que permetrà recompondre la “marca electoral”, amb la qual recol·lectar vots -i sous-, serà la consciència de feblesa de tots plegats, dels uns i dels altres. Això i també la constatació que l’electorat suposadament independentista cau massa fàcilment sota la influència dels autonomistes, quan està mancat de prou credibilitat.

Però, mentre el centre independentista (ERC-SI-RCAT-DCAT…) fa com el Conte de la Lletera, negociant els trossos d’un pastís que encara no ha cuinat, també des de l’Esquerra Independentista (CUP-Maulets-cassals-assemblees de joves…) hi ha debat, aquest molt més clar i realista. Tanmateix, els arguments tampoc són nous. El més antic potser és aquell que durant el darrer terç del segle passat justificava la presència a les eleccions espanyoles amb l’objectiu principal de comptar-nos. La rèplica d’aquest pensament recomanava no participar-hi per tal –entre d’altres- d’estalviar-nos frustració i greuges econòmics “al menys fins estar molt forts i molt organitzats”.

Curiosament en aquest tema mai vam voler fer cas dels bascs els quals, quan visitàvem Euskadi, ens transmetien la seva perplexitat per allò que consideraven un error de l’independentisme català. Ens advertien, una i una altra vegada, allò que hem vist amb l’apropiació –i posterior neutralització- del vot independentista per part de CiU: que, a l’hora de les eleccions, hi ha una franja (la menys ideologitzada però més ample, amb diferència) que, quan no veu la seva “marca” de referència (ERC o CUP o qualsevol altra) cau massa fàcilment sota la influència ideològica de l’autonomisme.

Els bascs ens explicaven com era això de perillós, especialment perquè aquesta massa de votants sovint manté, durant la legislatura, la seva fidelitat a allò que recorden haver votat (es a dir, que, en el cas basc, més fàcilment acceptaven després els arguments del PNB, al qual haurien votat degut a l’absència d’Herri Batasuna). La solució era: presentar-s’hi sempre i, en el cas hipotètic de treure representació, no anar a Madrid, ni tan sols per recollir l’acta de diputat.

Grans mercès! Que tingueu un bon jorn de satisfaccions i de lluita en el camí de l’alliberament!

Fantassin Manel

(Gothalonia)

Etiquetes Política catalana | 2 comentaris »

2 respostes

Joan en Bacus diu:
agost 25, 2011 a les 1:51 am
tranquil_fantaç_de_tronja_tu:_a_lo_teu_la_internacional_comunista_i_els_pa¨iisos_catalans_antes_roja_que_rota_es_a_dir_uns_ppcc_qççue_noç-siguin_socialistes-no_val_la_peçna….çç
ç
ç
ç
çç
simple_entenct_ets_un_socialista_pro_dictadura_comunista_i_el_tema_içndependència_es_una_excusa_per_caçar_animes_de_moment….dir-se_inedpendentista_i_voler_una_altra_dictadura_fot_riure_ja_som_grandets.
Joan en Bacus diu:
agost 25, 2011 a les 1:57 am
que_tot_sigui_estat_es_una_gran_cagada_nomes_has_de_veure_internet_i_el_seu_no-estat_piramidal.ç

JOSIANA - ES DEFENDUT PARLAR PATOÈS

2011-08-20T23:25:00.000+02:00

Biel Majoral - Jo sóc català

2011-08-20T23:24:00.003+02:00

Això no és espanya - Josep Maria Cantimplora

2011-08-20T23:23:00.002+02:00

Pepe rubianes al club PUTA ESPANYA

2011-08-20T23:22:00.002+02:00

Miquel Gil "Lladres que entreu per Almansa"

2011-08-20T23:21:00.002+02:00

Aplec- Als companys

2011-08-20T23:20:00.000+02:00

La pàgina núm. 498 de la Historia de Catalunya resumida.

2011-08-20T23:17:00.000+02:00

Futurs Mítics i Universos Paral·lels

Abans de la perestroica encara eren possibles les preses dels palaus d'hivern i les guerrilles a l'estil Sierra Maestra. Hi havia mites futuribles perquè seguien la lògica del moment:

----------------

Extret del discurs reproduit a la revista Lluita, número 136, pagina 6.

(...)
I ara permeteu-me llegir la pàgina núm. 498 de
la Historia de Catalunya resumida.

"...A les nou del matí, la Radio Nacional de Espana va
anunciar la proclamació de la República Nacional de
Catalunya que s'havia efectuat la nit del 25 de gener de
l'any 2014, a Barcelona, Castelló, Palma, Fraga, Gandia i
Girona. Feia més de tres setmanes que Catalunya es trobava
en vaga general, la majoria de les comarques ja escapaven
al poder espanyol, les forces de policia i de l'exercit havien
estat concentrades especialment a Barcelona, Lleida, Valencia
i Alacant. La insurrecció guanyava una a una les poblacions
de Catalunya.
Des del primer de gener, la població havia anat destituint
totes les autoritats col.laboradores i a tot arreu eren substituides
per membres del Front Patriotic. Terra Lliure feia front en certes
ciutats a les tropes de policia i funcionaris espanyols que
refusaven d'acomplir els acords signats amb Espanya. El dia 24
de gener, el Rei Felip VI d'Espanya havia donat l'ordre
d'evacuar Barcelona.
Milions de catalans varen reunir-se als carrers, les ciutats eren
plenes de gom a gom per escoltar la proclama que a les vuit del
vespre del 25 de gener de l'any 2014, el Govern Provisional
Republica va efectuar: La República Nacional de Catalunya
naixia. Catalunya era per fi lliure.
El primer decret era immediatament signat: Terra Lliure
esdevenia l'Exercit Nacional del Poble de Catalunya. El dia 27,
l'exercit espanyol va evacuar Lleida i Alacant.
Només a Valencia les tropes espanyoles refusaven d'acomplir
les ordres rebudes des de Madrid.
El seu capita general, basant-se en la gran concentració de
funcionaris i col.laboradors que s'havien aplegat a Valencia
fugint de les comarques, volia resistir.
El 29 de gener les tropes catalanes després de dos dies de
combat vencien els espanyols, l'estelada onejava a la Torre dels
Serrans i al Miquelet. La unitat nacional al sud de l'Albera
quedava restablerta.
El 30 de gener, el Govern de Catalunya feia saber al món
sencer que mai no renunciaria als territoris ancestrals de la
Catalunya del Nord.
El 31 de gener, el Govern andorra es dissolia i Andorra
s'incorporava a Catalunya.

Per una terra lliure d’injustícies socials

2011-08-18T08:42:00.005+02:00

Nou article al Bloc Gran del Sobiranisme:

http://blocgran.cat/?p=6441

Per una terra lliure d’injustícies socials

agost 18, 2011 | Fantassin Manel |

Mentre per un costat em diuen “a prendre pel cul el clientelisme convergent” per l’altre em diuen “Visca la Terra Lliure”. Sóc a la plaça de Sant Agustí de Barcelona, on m’he trobat un grup de persones organitzant una protesta per demà pel tema de la PIRMI. Hi ha voluntaris i hi ha pobres. Els primers estan vinculats a una desena d’entitats catòliques, i els altres, que són els protagonistes del drama, evidencien una actitud subordinada dels primers. M’ha recordat una anècdota dels anys vuitanta, en el procés del construcció del MDT, quan vaig veure el mític Quelcom adreçant-se a un jove que demanava almoina, agenollat al terra, i dient-li “organitza’t i lluita!”; i m’ha fet pensar que tal proposta era una quimera, a la vista de com veig de deteriorades aquestes persones. Estan indignats però s’evidencia la necessitat que tenen d’orientació per part dels primers. De fet, molts dels ajuts socials que reben són més per reivindicació dels agents socials (i també dels mateixos governants per a neutralitzar la mala imatge turística) que no pas per la pròpia lluita dels afectats. Precisament qui ha verbalitzat la frase que inicia el paràgraf ha estat un “agent” social, en concret un voluntari catòlic que està molt enfadat per l’actitud del govern. Tanmateix, després matisa que “…malauradament els conflictes en les relacions clientelars s’arreglen pagant trinco-trinco, i per això les entitats catòliques d’ajut a la pobresa, que estan molt enfadades, no han aixecat gaire al veu. Per una banda saben que els nostres polítics no es caracteritzen pel reconeixement dels seus pecats, i per l’altra banda saben que tard o d’hora les compensacions afavoriran aquestes entitats en forma de subvencions o col·laboracions….” Aquí he intervingut per aclarir els dos termes usats per la confusió causada en l’entorn, i és que “clientelisme” fa referència a la compra de vots i que “terra lliure” no fa referència necessàriament al terrorisme”. De tota manera el llenguatge de carrer no té perquè ser exacte i en el fons ja ens entenem.

Precisament la frase patriòtica que s’ha trepitjat amb la primera, “Visca la Terra Lliure”, per a sorpresa dels voluntaris catòlics, ha estat llançada amb fervor per un senyor vestit amb parracs d’uns seixanta o seixanta-cinc anys que se m’ha apropat perquè m’ha reconegut dels inicis del MDT. Es diu Antoni i no el recordo, segurament perquè en realitat és molt més jove que jo (té 44 anys, sis menys que jo, per tant era molt jovenet llavors i el deteriorament en el seu aspecte és impressionant). Malauradament ja me n’he trobat uns quants d’aquella època que han acabat dormint al carrer! Ell tampoc no s’estranya, quan li dic que no és pas el primer, perquè ell també en coneix d’altres. M’explica que és per aquesta mateixa raó que s’enfada molt quan la gent comenta que els pobres són estrangers “sóc un català de soca-rel, jo!”. També està molt enfadat amb els convergents perquè diu que és (o era) la seva opció de vot habitual. I aquí la conversa esdevé transversal, els voluntaris que ens acompanyen també son (eren) tots votants convergents habituals, però diuen que ara CiU ha creuat la línia de la moralitat i la decència. El mateix Antoni està dormint al carrer després de no haver pogut pagar a temps els 300 euros que li costa l’habitació on dormia des de feia més d’un any. Quedar-se al ras i recaure en l’alcoholisme va ser cosa del poques hores i ara, em diuen els voluntaris que el coneixen, tornar a aconseguir que no s’ho begui i així poder pagar novament un sostre serà difícil, fins i tot pot ser causa d’incompliment i retirada de la prestació. Després cal motivació, capacitat, ingrés en un centre hospitalari, ingrés en una comunitat terapèutica, tornar a estabilitzar-se domiciliàriament….

Em sap greu no poder estar demà a Barcelona perquè durant l’hora restant la plaça de Sant Agustí va omplint-se de gent motivada, però sobretot d’arguments. L’Antoni ha convençut ja una bona colla de persones –totes perjudicades pel dramàtic error del govern Mas en la crisi de les PIRMI- i per la banda del voluntariat catòlic s’han començat a retallar, enganxar, pintar i distribuir petites pancartes de cartró amb consignes crítiques. D’inspiració no en falta perquè tothom ha sentit l’excusa de la manca de diners per atendre les 33.000 famílies més febles del país després d’haver rebaixat fa un mes i mig l’impost de successions perdonant milions d’euros als més rics. Artur Mas puja 12.000 euros el sou de set càrrecs de confiança de les delegacions territorials (http://www.tarragona21.com/artur-mas-puja-12-000-euros-el-sou-de-set-carrecs-de-confianca-de-les-delegacions-territorials/) i només fa 2 dies sentíem aquesta veïna de l’Hospitalethttp://www.publico.es/espana/391377/artur-mas-se-rie-de-la-pobreza i el dia 12 l’Enric Colet ha justificat que s’hagi castigat, de forma potinera, els necessitats del Pirmi, en base a que hi ha casos de frau que insinua deguts a la suposada incompetència dels professionals responsables (http://rac1.org/blog/noticies/programes/el-mon-a-rac1/enric-colet-hi-ha-gent-que-ha-cobrat-lajuda-durant-10-anys-sense-que-ningu-sho-hagi-mirat/). L’Oriol Güell ho ha respost de forma clara (http://www.elpais.com/articulo/cataluna/irresponsables/elpepiespcat/20110811elpcat_8/Tes): Als polítics se’ls ha d’exigir eficàcia. I un mínim d’empatia amb els ciutadans. Cap de les dues coses han demostrat els consellers Francesc Xavier Mena i Josep Lluís Cleries, responsables de la caòtica revisió de la renda mínima d’inserció. Si combatre el frau és una obligació de tot conseller, la pèssima planificació amb què ho han fet diu molt poc de la seva capacitat de gestió. Mena i Cleries, però, han fet alguna cosa més irresponsable: minar la cohesió social. Han assenyalat als 110.000 beneficiaris d’aquest ajut d’últim recurs com a presumptes aprofitats. I estan deixant a desenes de milers de famílies durant la primera setmana del mes, quan les factures s’acumulen, sense els seus 420 euros de supervivència. El desgavell té més víctimes col·laterals: els centenars de voluntaris i treballadors socials que, a tot Catalunya i moltes vegades sacrificant temps lliure, tracten d’ajudar als afectats. Mena i Cleries, mentre, gaudeixen de les seves vacances.

En ple agost, amb l’entitat que ajudava l’Antoni tancada, i amb els serveis personals en mínims i saturats, els professionals qüestionats i ell en situació de vulnerabilitat …i frustrat perquè els ha votat: “jo volia la terra lliure i resulta que són els meus que em traeixen!”. Els deu voluntaris (tots ells catòlics i –fins ara- convergents) són més explícits, especialment tres d’ells, que són treballadors de la sanitat, també estan sense feina degut a les retallades: “voteu-me i us deixaré a l’atur i al carrer, hauria d’haver estat el lema electoral convergent!”. Tornen a la feina, els retoladors parlen d’immoralitat i de manca d’ètica. Els proposo que parlin de la incapacitat de reconèixer els errors i és l’Antoni qui pren el retolador, amb les seves mans de quaranta-pocs que aparenten seixanta-molts i la seva roba bruta d’haver dormit al carrer…

Grans mercès! Que tingueu un bon jorn de satisfaccions i de lluita en el camí de l’alliberament!

Fantassin Manel

(Gothalonia)

Etiquetes Política catalana | 3 comentaris »

3 respostes

Joan en Bacus diu:
agost 18, 2011 a les 7:35 pm
i quan fa que aquest bon home no treballa?
potser que enlloc de donar-li 400euros li busquin feina, encara que sigui esbussant boscos, recollint fruita a terres de lleida o repartin cullerots de sopa a carites, ja que pel que sembla si algun dia ha treballat són 2 anys de paro i la resta primi
que té pensat arribar als 67, 20 anys més cobran el primi o què? que li toqui la primitiva?
ja m’imagino que deu estar fotut però qui no treballa no menja.
així de fotuda és la vida per tots, l’ajuda que necessita apart del alcoholisme és que li trobin feina i es senti auto-realitzat auto-suficient no que el fagin dependent d’un xec del estat.

Fantassin diu:
agost 18, 2011 a les 8:43 pm

alcoholisme crònic amb cirrosi, pèrdua d’hàbits, greu deteriorament mental i físic (tu hauries jurat que no té menys de 70) no és compatible, d’entrada, amb el treball. Potser a partir d’una abstinència hipotètica d’un any en què s’hagi fet teràpia a tope, i si es tractés d’un treball protegit…

ADELA diu:
agost 19, 2011 a les 9:45 pm

em sembla que s’està fent una escudella dd’un pilo de coses. I jo sóc del parer que cada cosa al seu lloc i revindicar primer una cosa i després l’altra per de segur que si es demana tot de cop, no s’ens donarà res. Hi ham coses que s’han d’aclarir i això és tant cert com que d’altres per part dls governants són abusos, però molts dels que estan cobrant ajudes, estan treballant o fent cosetes, i d’altres que sa n’han a anat al pueblo o a la seva terra i van cobran, i ja no parlem d’alguns casos més necrològics. Refleccionem una mica i cada cosa al seu lloc que només d’aquesta manera guanyarem aquesta guerra amb els pilítics. Primer anem per una cosa i després per altres i no ens deixem portar pels interessos d’alguns particulars que ves a saber fins a quin punt estan afectats. La manipulació no m’ha agradat mai, però ara que la detecto més ràpidament, aquí hi veig “marro”. I molta provocació que ves a saber si no és perquè ens enganxem a la xarxa, que aquí també hi ha la seva part de picaresca. Res que per avui ja ni ha prou. Adela

Identitaris Catalanistes?

2011-08-11T09:13:00.005+02:00

Nou article al Bloc Gran del Catalanisme:

http://blocgran.cat/?p=6365

Identitaris Catalanistes?
agost 11, 2011 | Fantassin Manel |
Aquest article va de paraules reivindicades, confiscades i renunciades. Diu que els reis catalans pertanyien al grup dominant d’origen germànic (i endogàmicament racista) anomenat “Hispani”, raó per la qual, quan va començar l’expansió catalana, a costa d’Al-Andalus, els monarques de Catalunya haurien tingut la necessitat d’anomenar Hispània els nous territoris que anaven conquerint (malgrat que he llegit que l’expedició catalana contra Còrdoba va ser anomenada “Expedició contra Espanya”, per tant, pel poble ras, Espanya era el nom del país àrab veí). Però en Jaume I i la seva família es van haver de fotre, perquè el nom “Hispània” ja havia estat confiscat pels reis emperadors de Castella. Així doncs, amb l’ascens social de les classes indígenes, amb la barreja d’aquestes amb les grups nobles en descens, i amb la renúncia, per part dels reis, del gentilici “Hispani”, s’aniria consolidant la consciència de catalanitat. Per contra, l’any 1962 en Joan Fuster no veia necessari, en tant que valencià, de renunciar al gentilici “català”, perquè es podia fer derivar del terme “Països Catalans” que, per en Joan Fuster, era el pas previ a una extensió futura del nom nacional “Catalunya”.
.
“Como no sus ehteis quietoh sus vaih a caé!” Qui parla així als seus fills en mig de la nostra conversa, m’ha estat fotent un rotlle, que denomina “identitari”, contra allò que considera una “invasió musulmana”. És clar, jo li he respost que entre ell i el meu col·lega (musulmà, nascut al Marroc i que parla un català anys-llum millor que el meu) no puc evitar considerar que el musulmà és més català que jo, però que “…en canvi, per a mi, tu, en tant que espanyolista, ets l’estranger!”. Mesos més tard sentia aquesta parauleta, en forma de definició política, per segona vegada; aquest cop per part d’un auto-denominat “identitari catalanista”, el qual em fotia el mateix rotlle anti-musulmà. “A mi plim, que sóc ateu” –li vaig respondre- i ell em respongué que ell també ho era, però que “…cal salvaguardar els trets identitaris catalans…”. Espero que la covardia i el peix al cove convergent no siguin trets identitaris nostres! Al final la prova del cotó va ser simple, li vaig preguntar: “…què prefereixes ser, espanyol o musulmà?” La resposta va ser la primera opció. “Doncs està tot dit” -li vaig respondre- “un independentista català de debò no diferencia entre espanyols i marroquins, com no sigui per a recordar que els imperialistes que ens roben, ens dominen i ens exploten són els espanyols, no pas els musulmans”.
.
Encuriosit per aquesta nova terminologia, que col·lisiona amb un concepte universalment acceptat, com és la “identitat” (tant que fins n’està ple de “cerveses identitàries”!), començo a sospitar que pot tractar-se d’alguna estratègia espanyola per tal de fer-nos perdre de vista la dialèctica “Catalunya/Espanya” i, d’aquesta manera, neutralitzar bona part de la lluita d’alliberament que menem. No se m’acut altra manera d’esbrinar-ho que preguntar directament als “militants identitaris”, per tal de valorar fins quin punt poden estar infiltrats per l’enemic. Estableixo contacte amb mitja dotzena d’adolescents de Perpinyà, que han aparegut sobtadament per les xarxes socials proferint consignes desinhibidament independentistes catalanes barrejades amb referències europeistes i xenòfobes. En adonar-me que alguns amics d’aquests llueixen creus gòtiques i simbologia feixista, he pogut demanar precisions sobre el seu argumentari, que anomenen “identitari”.
.
Les seves respostes han estat amanides de moltes consignes: “anti-capitalistes”, “anti-ultralliberalisme”, “independentistes”, “bolxevics” (sic), “europeïstes” i “anti-immigració” són les consignes habituals. Però, en la discussió, totes aquestes consignes han estat matisades fins perdre’n el sentit (fins i tot el suposat “socialisme” té més a veure amb el de la Falange i està a les antípodes del marxisme!) llevat de la darrera: “ANTI-IMMIGRACIÓ”. Fins aquell moment jo pensava que la suposada “identitat catalana” plantejava algun qüestionament dels immigrants espanyols i dels francesos residents a Catalunya (més enllà de referències a un “estat català”, però no, no és així, de cap manera. Els pregunto el per què, i la resposta és que “…ni espanyols ni francesos posen en perill la nostra essència judeo-cristiana”. Els vaig respondre que, parlant d’essències, estava clar que la seva suposada essència identitària catalanista no és altra que “abanderar, de forma populista, la croada anti-islam, ja siguin aquests musulmans europeus (bosnis, albanesos, kosovars, búlgars….) o no”.
.
Dotze mesos més tard “l’identitarisme catalanista” ha creuat l’Albera i ha arribat a Barcelona, competint amb els “identitaris espanyolistes”. La veritat és que dubto molt que hi hagi gaire competència entre ells, a la vista que tenen el gran punt essencial en comú: l’ANTI-ISLAM”. Mentrestant, la resta dels catalans tenim un un problema lingüístic: l’ús d’una paraula (“identitari”) que ha estat confiscada i monopolitzada per aquests grups. Personalment, i a diferència dels meus amics, jo no crec que siguem a temps, encara, de recuperar-la, perquè seria com voler usar el terme “convergent” en política, fent referència a la “confluència o convergència de les esquerres” (per posar un exemple) i pretendre que no ens confonguin amb CiU. Per tant, tinc el convenciment que a partir d’ara el mot “identitari” ja té poc a veure amb el conflicte amb els espanyols i que ho haurem de traduir simplement com “xenofòbia anti-islàmica” …i que tota la resta de consignes catalanistes i d’iconografia independentista que hi puguin afegir és merament un atrezzo secundari.
.
.
.
.
Grans mercès! Que tingueu un bon jorn de satisfaccions i de lluita en el camí de l’alliberament!
.
Fantassin Manel
.
(Gothalonia)
Etiquetes Política catalana | 14 comentaris »
14 respostes
Durruti fai Companys cnt amb psuc. diu:
agost 11, 2011 a les 12:28 pm
No esdtá bé escriure en obert emporrats, o és alguna altra substancia?
No heu pres res? Doncs no coordineu pas.
O us esteu burlant del lector.

vallfosca diu:
agost 11, 2011 a les 12:31 pm
Fantassin, noi, quina empanada mental que dus, gairebé és diarreica.
Només he pogut llegir els dos primers paràgrafs, ja n’he tingut prou.
“Coneixem també la Iberia oriental situada a Ossetia i Geòrgia, que pel que sembla, son un Poble riberenc amb una parla amb clares similituds amb l’ibèric occidental.
Ha estat aquest fet potser, el que hagi suscitat el que alguns hagin pensat que el terme Iberia sigui només una descripció geogràfica. Tampoc manca qui afirmi que el terme Hispània sigui una forma que determini una adscripció geogràfica sense cap càrrega “política”, tanmateix a mi no em fa el pes aquesta percepció, tot i que no en coneixem l’etimologia del terme, sembla prou clar que és la manera com anomenaven els aris Romans a la península dels Ibers, i se’m fa difícil d’imaginar que una acció pròpia de l’àmbit de “govern” Romà estigui lliure d’intenció política”. (Urak. Vallfosca)
Per altre banda la contraposició espanyol-mususlmà és absolutament capciosa, eleves l’anècdota a generalitat, pura demagògia. Jo tic un mico que balla la samba!.
Adéu siau i bon estiu.

Fantassin Manel diu:
agost 11, 2011 a les 12:40 pm
Vallfosca, comprendràs que no entri en rotlles sobre l’iberisme que no tenen a veure amb els grups xenòfobs que s’estan estenent per Europa sota l’etiqueta “identitaris”.
La resta ho comentarem, o no, el dia que llegeixis l’escrit.

bacus diu:
agost 11, 2011 a les 2:16 pm
si borres almenys que quedi una cagarrel.la estil…. borrat…… by admin……….
possats a ésser borrats que collons ha passat amb el cimera?
tenien bona ironia però al final sembla que només era que manin els altres botiflers ja que com van les coses…. molts cops de daga hi hauria……
canvio de nick? fantassin ….. tan li fot

Joan en Bacus diu:
agost 11, 2011 a les 2:21 pm
cnt fai ni és d’erc ni és sindicalista……
és no veure més enllà del propi nas,
no pots comparar la situació actual d’una societat amb la de fot 70 o 50.000 anys….
cony cnt repinyaires i inicies de les religions, quin bon negoci dir parides del cel i que cacin i pareixin altres.

Joan en Bacus diu:
agost 11, 2011 a les 2:30 pm
contexeualitzar amb el present…
i si et dic que el feudalisme no ha canviat, al pitjor de tot el que mana, hi ha d’haver algú adalt sembla…
és una autèntica estupidessa, seguir amb regnes i comtats…..
només canviar el sistema d’elecció és quedar-se allà matix, el problema és la marca no com collons s’administra..
ets sentiràs millor si la majoria democràtica desideix fuetejar-te???
no, oi, el problema es crear un ‘nosaltres’ sobre entens que hi tens que formar-hi part t’agradi o no…….
és no haver entès rès…. però és així s’estavellarant segur…. un que el club de petanca ha de formar de la seva merda estat franquista i els altres….. la nació com una mena…. ja ho tinc tot i em dedico a la filontropia estil ocells, nacions o jugar al 7 i mig

Fantassin diu:
agost 11, 2011 a les 2:44 pm
Bacus, és que quan m’has dit que era una resposta al Sort, per tant que t’havies equivocat d’article, si estava en lloc equivocat m’ha semblat que allò normal era esborrar-ho, no?

Joan en Bacus diu:
agost 11, 2011 a les 3:05 pm
callo només una última idea, el govern dels millors vs stalin vs hitler vs mussolini vs hiroito vs jose antonio vs feixisme que faria el senyor president artur?????? marxar cap a burgos???…..res Companys la va cagar repetides vegades….. tothom amb 2 dits de front hauria fet moviments diferents…. la democràcia-liberal-humanista és gran els extremismes i tallar de socarrel els problemes són de salvatges….
bé, bé perfecte….. l’epoca i l’entorn històric no influeix en res, es a dir artur mas, gargall i montill als anys 30 la maquinaria república catalana a les seves mans…. hauries actuat millor…….. mentre fotien el camp cagats…….. o no……..
només que l’història es repetix cal entedrea-la en el seu context…. altre via és anar foten cops de pal….
x personatge de fot 2000 anys en la societat acutal, evidentment era un desgraciat, amb la democràcia-liberal i illustració tot llest
la santa inquisició…… putos moros….. les religions…… cosa del passat…. això nomès ho fan els salvatges…. natros no però hi ha gent que ha domèsticat roma…. per nosaltres res…. un parell de doblons i avall….
la santa inquisició toca a la teva porta, toc, toc -venim pq aquí es practiquen rituals heretges…. —que va és una collona és segle 21— mmm tan li fot veu aquest decret estatal que ha estat votat per una majoria ‘democraticament’…. dons diu que l’hem de cremar viu…. li sembla bé?
no
així es la democràcia…
vot saquejar x persones (votes a favor 20 en contra 10)
democràcia rulz
sou democràtics oi o només si els resultats són bons o no molt dolents per vosaltres?
preguntem, directament i amb opció a preguntar….si no blanc nul no votar….. sobre tot. que??? esteu acollonats o què???? la nació i la filantropia com va???
la democràcia és la pera…. preguntem a la població sobre qualsevol cosa que segur que dirant que si tot i que foti a una part de la gent o sigui impossible???
saquejem als rics i les seves dones??? referèndum si/no

Joan en Bacus diu:
agost 11, 2011 a les 3:32 pm
sip i per tant votem partits que foten el que els llibres estil manuals els hi diuen…….. i sobre tot donar la impressió que no és feu amb el seu castell i només varia qui mana no el que fa….
i si decidim sobre les coses de menjar amb opció a pregunta vinculant???
no………………..senzillament pq l’idiotització de la població sobre partit A o B no funciona amb preguntes directes….. el sistema ‘democràtica’ quebraria…..
a si? per mi l’unica cosa que cauria és el senyor feudal, res canviaria, només qui mana el tinglado……. foten llàstima ‘democràcia’ si però vots estil xeq en blan pèr 4 anys…
per mi penso que el problema és que exiteixi un organ que pot fotre el que vulgui amb 7 milions de persones….. un cop existeix…. el procediment de el que la massa decideixi pot ser brutal.
sistemes no democràtics….. per quedar bé i una mica apanyadet.
en una societat com la nostra que l’utopoisme esquerranós és rampant la democràcia porta a can pere botero…..
com és possible que a california és pugui preguntar qualsevol cosa i aquí no?
doncs que allí és madura i aquí encara du el jou varsovia junt amb l’idea…… que no s’ho apliquin ells sino que passem per l’adreçador tots.
així de fàcil….. a california podrien fer un referendum sobre qualsevol cosa……………. la gent votaria o no…
si es fes aquí el sistema colapsa ja que la pregunta no seria si cadira electrica o no la pregunta seria que fer amb els utilitaris després que la classe-mitja-alta hagi estat degollada democraticament……..

Joan en Bacus diu:
agost 11, 2011 a les 3:34 pm
pedra blanca perdra negra….
sou demòcrates oi??
doncs de que teniu por…. les constitucions també són vàlides per majories i es poden modificar….
-no és això, com amb els reis però que sembli xupi-guay sobretot que quedem com els bons de la pel.licula, els ‘demòcrates’ que no pregunten res que els puguin afectar i la resta, natros els que votem i formem majories.

Joan en Bacus diu:
agost 11, 2011 a les 3:41 pm
el sistema més eficient és l’estructura de poder comunista i l’economia capitalista dopada amb drets laborals a cop de fuetejades al est.
¿democràcia?
hahaha, quant siguis major d’edat tornem a parlar.

Joan en Bacus diu:
agost 11, 2011 a les 3:51 pm
gat negre, gat blanc
tan li fot metre caçi rates
salut i peles
Joan MB

Joanot diu:
agost 31, 2011 a les 12:05 am
Manel, he llegit el teu article. Sé que tu ets una persona molt fidel al País i sincera, però t’he de dir que, semblant-me la idea molt bona, de la manera que ho expliques resulta força ferregós. De fet, a primera lectura diria que és bastant poc assequible a la gent del carrer, qui a última hora és la gent que habita el nostre País i la que el farà reeixir o la que el farà ensorrar definitivament, segons com vagin les coses. La gran majoria no som intel·lectuals i penso que tu no ho tens gaire present. Per altra banda, l’article em sembla correcte. Pel que fa a “identitari” “identitat” i tot plegat, opino que el que importa no és pas la paraula, ni la seva semàntica ni res de tot això, sinó l’essència d’aquesta paraula, el seu significat, el sentir-se d’aquí o d’allí, sense més. Jo vull que els habitants de Catalunya estimin Catalunya i se sentin catalans, almenys a la segona generació, siguin vinguts d’Àfrica o de Xina o d’on sigui. A última hora, els catalans no som una raça sinó una cultura.
Quant als teus comentaristes els veig esnobs, classistes i pedants insofribles, així de clar. Jo, si fos tu, no els respondria les parides ni els donaria peu a retopar-me amb tal descaradura. La llibertat i la democràcia tenen un límit, i la llibertat d’expressió també el té. De fet, no s’ha d’opinar si no t’ho demanen, i si t’ho demanen aleshores cal ser sincers. I aquí tothom fa gala de la seva increïble sapiència i vèrbola docta. Aquesta mena de creguts i pinxos no mereixen atenció. Tu segueix escrivint les teves idees, penso jo, i qui no li hi estigui conforme que s’hi foti fulles.
Quant als reis de l’edat mitjana i els seus orígens més o menys feixistes, jo et remetria a en Jordi Bilbeny, a qui ja deus conèixer. D’història en sap un munt i és un investigador incansable.
A part, m’ha semblat que parles del Rei En Jacme una mica a la lleugera, jo pel poc que en sé, l’admiro molt. Altrament, defenses molt els musulmans…, jo no. Jo vull veure la gent d’una altra manera, exclòs qualsevol indici de religió o creença. Per a mi, les religions han podrit la societat… TOTES!, sense excepció. De manera que considero tant “musulmà” com “islam”, “cristianisme”, “budisme” o “judaisme”, “sionisme”, etc, i totes aquestes paraules amb connotacions pseudoreligioses, són pastanagues d’ase per qui no assumeix les seves responsabilitats com a ésser pensant i les delega en macroorganitzacions com absolutament alienants que no els aporten més que covardia, misèria espiritual i conflicte. I aquesta és una de les raons (evidentment n’hi ha força més) per la qual sorgeixen les guerres i les matances i es lapiden les dones per haver fotut un clauet de res en un descuit, però, sobretot, per ser dones. Per tant, no defenso ni musulmans, ni jueus, ni cristians, ni més hòsties, perquè tots creuen ser el puto poble de déu. A prendre pel sac! Així ho penso.
P.S. Si algun d’aquests itel·lectualoides que t’han fet comentaris s’emprenya amb mi, que no s’esforci a retopar-me perquè no li llegiré la parida. En qualsevol cas, que procuri ser menys pedant i més senzill, perquè el saber no depèn de les paraules sinó del coneixement.
Una abraçada. Seguim en contacte.

Fantassin Manel diu:
agost 31, 2011 a les 8:45 am
Moltes gràcies, Joan.
T’agraeixo la crítica constructiva.
.
Sóc conscient de les meves limitacions estilístiques, de fet, vaig posar-me a escriure opinions per quedar-me descansat de les coses que m’indignaven. Tot el contrari de molts professionals de la ploma que, a diferència de mi, estan dotats, alhora, de coneixements gramaticals …i de petulància.
En el meu cas, després de cada escrit (20 minuts) dedico vuit vegades més aquest temps en eliminar subordinades innecessàries i paraules que, si m’intento posar en la pell del lector, ja intuixò que no ho entendrà com jo.
En fi, que tens raó i t’asseguro que, lent però constant, procuro anar-ho esmenant.
.
Pel que fa al comentari sobre els reis medievals, només pretenia il·lustrar el problema dels “conceptes confiscats” amb referències històriques que he llegit:
que el seu origen germànic els empenyia a anomenar “Hispania” els territoris que estaven conquerint però que no ho van poder fer perquè el nom Hispània havia estat confiscat pels seus cosins de Castella.
I això ho enllaço amb el problema que representa que “algú confisqui” un nom que et sembla assenyat, com “identitat” o “identitari”.
Aquí arriba, doncs, la tesi de l’article:
Què passa quan un grup de polítics que no tenen res a veure amb la “identitat” s’apropien d’aquesta paraula i li donen un significat aliè???
Hauríem de presentar batalla i reconquerir aquesta paraula …o hauríem de renunciar a ella, de la mateixa manera que els monarques germànico-hispani catalans van renunciar al mot “hispani”????
És un dubte que jo encara no he resolt.
.
En quant al tema religiós, estic totalment d’acord amb tu.
.
Moltes gràcies, Joan.

Quant valem com a persones?

2011-08-04T05:33:00.003+02:00

Nou article al Bloc Gran del Sobiranisme:

http://blocgran.cat/?p=6321

Quant valem com a persones?

agost 4, 2011 | Fantassin Manel |

Arran d’inaugurar el nou fòrum virtual “AUTOCRÍTICA CATALANA” (http://www.facebook.com/groups/autocritica.catalana/) han estat moltes les discussions, en allò que anomenen “privats”, referides a les possibilitats reals del grup d’aconseguir els seus propòsits (l’anàlisi autocrítica dels nostres errors com a poble). Una bona colla d’amics m’han transmès el seu escepticisme al respecte, per considerar-ho “quelcom aliè a la natura humana” (al menys en la seva versió explícita perquè, poc o molt, tots funcionem pel sistema d’assaig/error, que no implica cap “mea culpa” públic).
.
Per què costa tant? Suposo que el poder, polític i econòmic, encara és percebut, en part, com d’origen diví. És clar que critiquem el nostre cap a la feina i els polítics, i fins i tot el Papa! Però si aquestes crítiques estan mancades d’acceptació de la culpa, per part de la persona criticada, llavors sempre queda el dubte de la presumpció, atès que el convenciment que tenim de l’error d’aquella persona queda compensat per la “Fe” que en ella tenen els seus partidaris. Quants polítics o alts directius perdrien el càrrec després de reconèixer un error?
.
No creieu que seria “molt més millor” l’Honorable Consellera de Justícia de la Generalitat de Dalt -amb més raó estant al “Govern dels Millors”-, ara que la Justícia li ha donat la raó en el seu recurs contra el suport municipa a la Consulta Sobiranista d’Arenys, SI RECONEGUÉS explícitament que va cometre un greu ERROR per haver-se oposat a quelcom que ha fet història, en comptes de justificar-se?
.
“Molt més millor?” Un amic, en ple debat, s’adona que acabo d’introduir un element gruixut: “que l’AUTOCRÍTICA explícita no son sols seria una tècnica, sinó un forma de quantificar/qualificar el valor de les persones”. Diu que NO hi està d’acord perquè creu que “seria injust valorar solament la gent important atès que els nivells de responsabilitat són massa variats i això obligaria a un fraccionament conceptual de les valoracions impossible de gestionar …llevat que fos una exigència universal”. Doncs a mi no em sembla pas malament !!!! De fet, la raó de la creació del fòrum “AUTOCRÍTICA CATALANA” (http://www.facebook.com/groups/autocritica.catalana/) parteix precisament de l’assumpció de la responsabilitat col·lectiva, no sols per les accions/inaccions dels nostres dirigents, sinó també PER LA NOSTRA PRÒPIA APATIA. Via Fora els Adormits!
.
Així doncs, per poder demostrar la meva tesi, s’imposa que jo faci autocrítica, i que ho faci EN EL NIVELL MÉS BÀSIC DE LA QUOTIDIANITAT, per tal d’analitzar si és factible i si pot influir en l’avenç del nostre poble vers el seu –nostre- alliberament. A veure …pensem …què he fet avui? He anat a la platja, i de seguida em venen al cap dos errors que caldrà narrar en dos episodis: el primer a l’autobús i l’altre quan he arribat al Somorrostro.
.
1-AUTOBÚS. En anys de vaques grasses, al càmping de la Costa Brava, estàvem acostumats als rètols bilingües català/anglès. Suposo que deu haver estat l’enyorament de les vacances habituals allò que m’ha fet adonar dels rètols bilingües català/espanyol de l’autobús, perquè instintivament he pensat: “què provincià, hi manca l’anglès, en Trias hauria d’estar més al lloro!” Pitjor encara, aquell que diu “martillo para rotura de cristal en caso de emergencia” només està en espanyol! Si fóssim als anys vuitanta, un o altre dels viatgers portaria un retolador negre gruixut i hi expressaria la seva opinió al respecte de tal absurditat …però ara sembla ser que tal reacció ja no és cívica. Ara se suposa que allò que cal fer és adreçar-se a una oficina de l’entitat del transport a demanar un imprès d’instància i fer un redactat que cal tramitar. En paral·lel (atès que no som il·lusos) cal denunciar-ho als mitjans de comunicació, aportant-hi fotos, i esperar que algun diputat amb poca feina s’hi interessi personalment. Tot plegat, al final ningú fa res més que justificar-se (et diuen que ja es compleix les lleis vigents), i tot continua igual.
.
2-PLATJA. Al meu costat tinc una parella de turistes russos. Al davant hi ha sis homes sols que s’expressen en un holandès molt gutural que em fa pensar que poden ser flamencs. Al darrere hi ha una mar d’adolescents que parlen anglès. A l’altre costat una altra família catalana (i catalanista, perquè estan llegint El Punt Avui). De sobte sona la megafonia: “leh comunicamoh que ha sido izada la bandera amarilla por posible modificación de la calidad del agua”. La majoria dels veïns s’han quedat intranquils i jo els ho explico en anglès, alhora que exclamo “menys mal que no és una alerta de tsunami o un avís de taurons” i la veïna catalanaem respon que “anem a pitjor, ara ja ni en català!”.
.
Conclusió: Fins el debat sobre la gestació del Fòrum d’AUTOCRÍTICA CATALANA (i la discussió sobre la necessitat conceptual que aquesta autocrítica sigui UNIVERSAL i QUOTIDIANA, en comptes de limitada als polítics) no he estat conscient de la transcendència –a nivell de poble català- de la meva inacció en aquests dos episodis, provincians i colonials, que han caracteritzat un senzill dia de platja a Barcelona. Un poble actiu ho és en la mesura que ho són les persones que el componen, per tant, aquestes situacions lingüístiques anòmales romandran perquè no he reaccionat (queixant-me o prenent mesures correctores d’algun tipus). Us imagineu com avançaríem si tots fóssim coherentment proactius en la defensa dels nostres interessos com a poble? És per això que estic convençut que el nostre valor com a persones té a veure amb la nostra responsabilitat en tant que components del poble; en conseqüència, el nostre “valor com a persones-ciutadans” el considero directament proporcional a la nostra capacitat de reconèixer, públicament, els propis errors. Que serveixin aquestes anècdotes de platja –aparentment insignificants- com exemple d’AUTOCRÍTICA, absolutament necessària si volem alliberar-nos més d’hora que tard!
.
.

Grans mercès! Que tingueu un bon jorn de satisfaccions i de lluita en el camí de l’alliberament!

Fantassin Manel

(Gothalonia)

Identitat i Sobirania contra Espanya (llegint en Carod a la Piscina)

2011-07-28T11:21:00.008+02:00

Nou article al Bloc Gran del Sobiranisme:

http://blocgran.cat/?p=6283

Identitat i Sobirania contra Espanya (llegint en Carod a la Piscina)

juliol 28, 2011 | Fantassin Manel |

L’escrit que el Molt Honorable Ex-vicepresident de la Generalitat del Troç del Dalt ha publicat al diari Ara (http://politica.e-noticies.cat/carod-demana-no-anar-contra-espanya-55603.html), demanant que no siguem anti-espanyols, m’ha sorprès estant de vacances i prenent el sol amb vistes a Montserrat des de la piscina del poble. L’article és pobre com a novetat estratègica (complexitat com a poble; no anar contra Espanya, sinó situar-se al marge de la seva tutela per viure millor; no tractar d’immigrats els espanyols que van arribar fa 40 anys; amb el percentatge de ciutadans que només se sentin catalans i prou el procés cap a l’estat propi fracassarà, per manca de suport social…) perquè ja fa temps que des de CiU fins les CUP estem venent l’independentisme en termes d’opció més rentable i facilitadora de millores socials. No debades el modern independentisme català té el seu origen en l’extrema esquerra revolucionària de finals dels seixanta.
.

Però, si no existeix una estratègia anti-espanyola, perquè en Carod ho esmenta? Potser vol evitar les actituds antiespanyoles minoritàries, o una futura tendència lògica generalitzada com a reacció davant de tantes putades? En tot cas no em sembla bé, perquè els que estem fins els collons d’Espanya som igual -o més- respectables que tots aquests que en Carod creu que cal incorporar a la independència malgrat que es considerin espanyols (“…perquè amb el percentatge de ciutadans que només se senten catalans i prou el procés cap a l’estat propi fracassarà, per manca de suport social…”).

.
Al meu costat, aquí a la piscina, hi ha molt de xivarri, de nens i nenes jugant a esquitxar-se i a llençar-se sorollosament a l’aigua. No cal cap esforç d’observació per adonar-se que el recinte està dividit en dos únics grups: a la meva dreta deu que criden en espanyol amb uns continguts barroers que ofenen els meus oïdes (no pas els dels seus pares, també presents) i a la meva esquerra un grup que parla -més tranquilament- en català, format per la meva filla amb una amigueta, un nen de Barcelona, sis nens nascuts al Marroc (quatre de família bereber i dos d’origen àrab).
.
La meva reflexió fins aquell moment gira entorn als mestres, perquè penso que alguna cosa no deuen haver fet bé…fins que ambdós grups de nens, de sobte, s’han unit. A partir d’aquell moment tots es posen a parlar -cridar- en espanyol, i els continguts globals esdevenen més barroers. A més, el joc ha canviat també a nivell ideològic: ara fan que són la Selecció Espanyola de natació guanyant totes les medalles a les Olimpíades i posant el ridícul tots els altres mindundis imaginaris amb qui s’enfronten. La meva atenció s’adreça ara als pares dels primers, que s’han adonat de l’origen magrebí de la majoria dels nens que parlaven català, i no triguen gaire a fer comentaris xenòfobs.
.
Em sento malament, perquè els podria haver dit: “…però què dieu dels moros si són més d’aquí que vosaltres, que ni tan sols sabeu parlar català, ni en saben els vostres fills malgrat que han nascut a poble i van a escoles catalanes!” M’han aturat les seves precisions dins del discurs racista, en concret les referències que contraposen aquest discurs a l’espanyolitat com únic subjecte d’identitat. Ni tan sols s’esmenta el marc regional de Catalunya! Així doncs, torno a submergir-me en la convicció que ni els mestres ni cap de nosaltres ho hem sabut fer bé, i en la reflexió sobre l’article d’en Carod: potser sí que haurem de fer martingales per seduir els colonitzadors espanyolistes però tinc la convicció que el nostre anti-espanyolisme només es cura amb força anys d’estat propi.
.

Grans mercès! Que tingueu un bon jorn de satisfaccions i de lluita en el camí de l’alliberament!

Fantassin Manel

(Gothalonia)

Etiquetes Política catalana | 3 comentaris »

3 respostes

Torsimany diu:
juliol 28, 2011 a les 12:12 pm
Quan has començat la narració em pensava que havíem coincidit a la piscina de la meva comunitat de propietaris: les coincidències eren moltes, vista de la muntanya de Montserrat al fons, xivarri excessiu per part d’un grup de nens veïnals que només parlen en espanyol i que imiten la “roja” en el seus jocs de pilota, malgrat estar prohibit jugar-hi, grups de nens tranquils parlant en català. Tota l’escena se n’ha anat en orris quan has esmentat l’origen marroquí d’alguns nens entre els que parlaven català. De totwes maneres, aquesta observació ja fa tres o més estius que la tinc i que comento alguns cops amb la meva senyora que és xilena. Anar contra Espanya és tan fàcil! Fins i tot els xilens ho fan comunament (gallegos, segons ells) i és que apenes pots reprimir aquest sentiment perquè les ocasions a què et disposen són tan sovintejades que no te’n pots estar qualque moment o altre.
Guillem diu:
juliol 28, 2011 a les 1:15 pm
Si tots els catalans actuassin i treballassim com heu fas tú per la nostra terra, la independència estaria a tocar.
Fantassin Manel diu:
juliol 28, 2011 a les 1:50 pm
El problema és que els uns arriben amb consciència d’immigrants que s’hauran d’adaptar (magrebins) i els altres (part de la meva família d’origen inclosa) amb consciència que “si això és Espanya …els que s’han d’adaptar no són pas els espanyols”.
Però bé que l’estratègia independentista passa de puntetes per aquest fet i fa anys que es dedica a la pedagogia dels grans avantatges econòmics que tindran els colonitzadors espanyols residents a Catalunya amb la Independència …sense que veiem gaires avenços: és per això que és tan difícil no ser anti-espanyol.

Quins interessos governen Catalunya?

2011-07-21T08:20:00.002+02:00

Nou article al Bloc Gran del Sobiranisme

http://blocgran.cat/?p=6233

Quins interessos governen Catalunya?

juliol 21, 2011 | Fantassin Manel |

Al final qui mana és la hipoteca, és a dir, les necessitats personals dels senyors diputats. No vull dir que aquells polítics idealistes deixin de ser honestos sinó que per una conjunció d’influències psicosocials en els seus raonaments estratègics s’adonen que allò que era imperiós abans de ser diputats “ara no toca” per raons tàctiques i de realpolitik. Aquells que haurien considerat indigne el triple peatge que suposa pels catalans haver de sofrir retallades en la sanitat com a conseqüència que els nostres diners són espoliats per la veïna Espanya, ara s’afanyen a fer genuflexions, bastonades als indignats i acatament als grups econòmics (i els seus braços mediàtics) d’obediència espanyola.

Prou sabem –encara que de vegades no ho vulguem creure- la dificultat d’estendre la consciència política al marge –o en contra- d’uns mitjans de comunicació que ens intoxiquen des dels noticiaris fins als continguts subliminals de les telenovel·les. Als anys setantes sols es va aconseguir vèncer aquest poder des de l’associacionisme veïnal i cívic, que els socialistes no trigarien a neutralitzar no fos que després els pogués perjudicar. Als anys vuitantes va fer falta molt de soroll per estendre l’independentisme fent-lo sentir més enllà del mur mediàtic. Aquests darrers anys el soroll ens l’ha servit l’enemic des de Madrid per a desgracia d’ERC, que es veia erosionada al no respondre com hauria calgut, i de CiU que temia veure’s condicionada quan manés.

Amb la nova realitat no hi ha res diferent sota el sol en la relació “ideal-interès-propaganda”. Si això fos una novel·la potser diríem “cherchez la femme!” però, atès que es tracta de política professional, més val que “busquem les dietes”, és a dir, els diners. D’aquesta manera comencem a veure grups mediàtics, afins al govern, mig-silenciant les mogudes independentistes, també moviments sotto voce intentant moderar la rauxa sobiranista, i fins i tot critiques obertes de convergents de base, que fins ara havien estat prou coherents, criticant manifestacions com la de 9 de juliol “perquè ara no toca” o per haver-se sentir-se al·ludits quan en elles es crida contra el patriotisme distret dels que manen, o “perquè ara toca aixecar el país i deixar la independència per més endavant…”. Així doncs, tocaria retallar la sanitat per compensar el robatori hispànic, anar silenciant de mica en mica l’independentisme i no desestabilitzar un sistema que garanteix sous immorals als grans directius i dietes als diputats autonòmics espanyols.

L’alternativa no crec que sigui altra que crear més contrapoder, més societat civil, més associacionisme veïnal, i blindar les entitats sobiranistes d’influències farisees.

Grans mercès! Que tingueu un bon jorn de satisfaccions i de lluita en el camí de l’alliberament!

Fantassin Manel

(Gothalonia)

immigració, sexe i inspecció de treball

2011-07-14T12:06:00.005+02:00

Nou article al Bloc Gran del Sobiranisme:

http://blocgran.cat/?p=6198

immigració, sexe i inspecció de treball

juliol 14, 2011 | Fantassin Manel |

Qui crida, més que parla, és una massatgista probablement estrangera, com es dedueix del seu espanyol amb fort accent andalús, que està criticant altres estrangers: “…no puedo competir con esas masajistas chinas de mi calle porque el cartel dice 25 € con pedicura y manicura, pero a medio masaje ofrecen a los hombres masturbación por otros 25 y follar por 400…”. Però la dona és comprensiva i honesta, y quan la seva companya fa un comentari genèric sobre els immigrants, la primera respon: “…yo me crié en la calle Sant Ramon que estaban tan llena de putas que tenia que apartar-las para poder entrar en mi casa, y todas toítas eran de Sevilla, ya se sabe que el último en llegar se busca la vida como puede, pero lo que no puede ser és que profesionales tituladas como yo suframos la compentencia de las putas cuando no semos putas. ¡La culpa es que el dinero en inspectores de trabajo también se lo gastan los políticos en eso, en pajas…!”

Nosaltres, que estem a la taula del costat, en aquest petit restaurant de Meridiana amb Marina, no podem evitar estar pendents de la conversa d’aquestes dues joves. El vestit negre d’ambdues ens revela que probablement han vingut al tanatori a una vetlla o un funeral d’algú molt proper. Tot seguit l’altra pregunta com sap tan segur això del “local d’estètica “xinès. Li respon que és el que han coincidit a explicar-li la mitja dotzena de clients que ha recuperat, però afegeix que, a la vista que la majoria han preferit “la competència”, “a igualtat de preus està clar que el sexe discret al mateix lloc on les seves esposes van a fer-se les ungles dels peus, és un valor afegit”. “Al final tendremos que hacer de putas? La culpa es del Mas, del Zapatero y del Trias que no saben hacer su trabajo”.

Quan per fi ens porten el dinar hem iniciat nosaltres una conversava autònoma a partir de la temàtica manllevada dels veïns però amb variacions. Un amic està molt d’acord amb l’alcalde de Salt, Jaume Torramadé, de restringir el nombre d’estrangers perquè diu que ja en tenen un 45% d’immigrants contra un 55% d’autòctons. Els altres li saltem a la jugular per la component espanyolista d’aquest alcalde de CiU que considera “d’aquí” els estrangers espanyols, i que només considera immigrants als que no són espanyols.

És clar, després anem afegint altres consideracions, ens anem acalorant, el nostre to tampoc és gaire discret. Quan s’adreça a nosaltres la massatgista vestida de dol quedem callats –tallats- de cop: “…disculpen… he oído vuestra conversación y a mi no me parece que los andaluces seamos extranjeros porque todos semos españoles…”. No teníem ganes en aquell moment d’iniciar un debat d’aquest estil, de manera que hàbilment el reconduïm per allunyar-lo del tema sobiranista. El final és de consens entre ambdues taules de comensals i, en boca de la segona de les noies de negre: “…mira què fàcilment els nostres polítics saben prohibir i multar els vianants lleugers de roba, i com són d’incapaços -o quina poca voluntat tenen- de vigilar i fer respectar els drets dels treballadors!

Grans mercès! Que tingueu un bon jorn de satisfaccions i de lluita en el camí de l’alliberament!

Fantassin Manel

(Gothalonia)

Etiquetes Política catalana | 4 comentaris »

4 respostes

vallfosca diu:
juliol 14, 2011 a les 4:09 pm
Sincerament, aquest discurs que ens explica que els immigrats espanyolistes son els més colonitzadors, que ens explica aquest fet, deia, per a tal d’emmarcar el tema “immigració” és penós, d’una emoció elemental, essencialista, gens seriós, que no va enlloc, i que malmet un possible debat seriós, amés de recorrent.
Els marxistes teniu un problema amb això, els liberals també, el que passa és que fins ara l’únic pronunciament respecta de la immigració (massiva) és el d’esquerres, que no passa de circumscriure-ho a un fet moral més dubtós que un dogma de Fe.
Si no milloreu, i apugeu el llistó, el ramat se us revoltarà, per què tot aquest trist discurs no és res més que un atemptat al dret de ser nacionalment el que som a casa nostre. I no em vinguis en que les cases no tenen amo.
Cordialment.
Fantassin diu:
juliol 14, 2011 a les 4:52 pm
Ni marxista ni feixista ni racista: considerar que els espanyols són d’aquí és com dir que al nord tenim els bascs o com qui va dient “…aquí a Espanya…”; els que parlen així, per molt Convergents que siguin, no deixen de ser uns vulgars ecspanyolistes.
vallfosca diu:
juliol 14, 2011 a les 5:56 pm
Cert, totalment cert, tens tota la raó, del que jo em queixo és de que circumscriviu el tema “immigració” en aquest aspecte i ja està, us penseu que amb aquesta reflexió heu fet alguna mena d’aportació essencial, però la realitat és que el tema “immigració” és una qüestió de gran abast i profunditat que mereix un altre mena de tractament molt més seriós. Aquesta és la meva queixa.
Fantassin diu:
juliol 14, 2011 a les 11:55 pm
Bé, per sort o per desgràcia ocupo més temps parlant amb gent que reflexionant, és per això el meu bloc ha estat des de sempre un anecdotari que m’ha semblant interessant difondre …però és veritat que de tant en tant m’agrada concloure temes parint alguna tesi farragosa. Així doncs quan ho faci amb aquest tema tindré en compte el que dius i provaré de no quedar-me gaire a la superfície.

…que per molt que s’hi caguessin sempre fora massa poc !!!!

2011-07-07T02:21:00.005+02:00

Nou article al Bloc Gran del Sobiranisme:

http://blocgran.cat/?p=6111

…que per molt que s’hi caguessin sempre fora massa poc !!!!

juliol 7, 2011 | Fantassin Manel |

Improviso aquesta crònica a corre-cuita després de no haver pogut parar ni per dinar ni per sopar. Tanmateix, per dura que hagi estat la jornada, hom se’n va a dormir satisfet si s’ha tingut, com en el meu cas, la possibilitat de reflexionar al final del dia, a partir de la conversa amb els amics, i de treure’n conclusions. La tesi final de la tertúlia ha estat, ras i curt: a Catalunya acatem el poder, ens podrim quan tenim poder (ja sigui polític o econòmic) i desconfiem massivament dels que tenen poder perquè ja sabem que no són de fiar (perquè segurament sabem que tampoc nosaltres serem de fiar el dia que tinguem poder)!

Després de tot el matí negociant un conveni, em venia al cap el record d’una altra experiència sindical, igual de cutre, succeïda fa anys, en què la part empresarial estava representada per un jove (relativament) amb rastes i carregat d’arracades. El seu llenguatge era molt molt enrotllat, amb frases solidàries i un tracte de col·lega …però a l’hora de negociar era tant miserable que mirava de restar quatre pessetes a la franja de treballador pitjor pagada de Catalunya (suposo que quatre pessetes d’aquí i quatre d’allà, justificades en despeses d’estructura, fan una bonica segona residència).

En aquella època hi havia un company d’origen alemany que, no sé si tindria parentescs turcs (no ho semblava perquè era ros, molt ros, gairebé albí), però anava murmurant que “tant de bo tornés el bon costum de tallar les mans als lladres”; ho deia prou fort, perquè el sentissin els negociadors de la patronal. Aquest amic estava sorprès de la poca seriositat dels empresaris que havia conegut aquí, en comparació als alemanys. Segons ell, la contestació social estava controlada, al seu país, pel fet que allí no és tan habitual com aquí pagar menys d’allò just, i encara menys significar-se, com empresari, cobrant quantitats exagerades.

Aquesta anècdota l’he comentada als amics, en mig d’una conversa sobre les contradiccions del nostre país: resulta que fem mobilitzacions massives, com la recent dels “Indignats” (segons les enquestes, 7 de cada 10 catalans simpatitza amb els Indignats) i com la manifestació independentista del proper dissabte (ja és comença a ser conscient que l’Estat Cleptoespanyol ens roba prop de tres quartes parts dels nostres diners) però després ens limitem a votar CiU (que reprimeix els indignats, amb un Duran, que diu que l’independentisme és dolent atès que divideix la societat) i PSC (que vota contra el català a Europa). Per cert, que que aquests 25 diputats del NO han aconseguit passar a la història; ningú els recordarà ni per alguna pregunta parlamentària que un dia van fer, ni per una llei que van ajudar a redactar, sinó pel mateix acte indigne d’autoodi que ha permès passar a la història els 18 regidors de que recorda la cançó de La Trinca.

Un amic, votant de Solidaritat, s’exclamava davant aquesta injustícia divina: els catalans som rucs, la nostra actitud electoral és incomprensible! La meva resposta ha estat que la via política està massa cremada al nostre país. Crec que difícilment aconseguirem regenerar la política ni tampoc la confiança en el poder, ja sigui polític o econòmic, perquè fins i tot joves amb estètica i discurs solidari acaben sent assimilats. Llavors els he narrat l’anècdota de la negociació sindical amb sicaris de la patronal amb estètica progre. Altres companys han explicat que coneixien una bona colla d’Indignats que havien passat del discurs reivindicatiu a postures federalistes espanyoles en poc temps (en funció de l’Ego alimentat pel control del micròfon i per la capacitat per generar l’adhesions entre els col·legues). La conclusió de tot plegat ha estat que aquesta simpatia en vers els indignats (entre 7 i 8 de cada 10 catalans) rau en l’ESTÈTICA ASSEMBLEÀRIA, perquè el poble desconfia d’on no hi ha allò que anomenen “llum i taquígrafs”, perquè sabem que el poder corromp i quan en tens només intentes mantenir-lo, encara que sigui a costa de romandre a Espanya o de ser gasiu -fins i tot lladre- amb els treballadors més mal pagats.

La veritat és que les assembles a Catalunya són un conyàs. No en sabem, ens repetim… (“demano la paraula per dir que estic d’acord amb la persona que ha parlat fa un moment”), però per alta banda, sembla que donen confiança. Precisament un altre amic explicava que havia marxat d’ERC quan, segons diu, “el partit anava perdent el seu caràcter assembleari i tot ja començava a venir cuinat de dalt”. Aquest noi havia format part de les associacions de veïns, que eren un veritable contrapoder de base, i ho té clar: “Per això se les van carregar i per això la CUP de Barcelona s’ha generat en les restes d’aquestes associacions i per això ha aconseguit un nombre tan important de vots en poquets dies des del seu naixement: perquè no són “vots”, sinó que són encàrrecs que emanen de les reivindicacions populars”.

Per tant, la confiança dels catalans és més probable guanyar-la al marge de la política i dels càrrecs que denoten poder. Anem per bon camí convocant manifestacions independentistes com la de dissabte, com les consultes sobiranistes, com reactivant associacions de veïns i difonent la realitat catalana des de la proximitat. Ara per ara, però, aquesta majoria independentista desconfia de qualsevol que se la vulgui atribuir. Tinguem-ho en compte! No podem renunciar al parlamentarisme però si reconstruïm el moviment popular als nostres barris podrem reformular les candidatures independentistes fent que es visualitzi clarament que no són tant candidats enviats pel grups de militants, o cúpules, sinó que són els candidats del mon associatiu català per la independència.

Grans mercès! Que tingueu un bon jorn de satisfaccions i de lluita en el camí de l’alliberament!

Fantassin Manel

(Gothalonia)

Des del rovellet d’ou d’Elx fins l’extrem nord del Capcir

2011-06-30T08:13:00.002+02:00

Nou article al Bloc Gran del Sobiranisme:

http://blocgran.cat/?p=5942

Des del rovellet d’ou d’Elx fins l’extrem nord del Capcir

juny 30, 2011 | Fantassin Manel |

Tot just entro a casa i veig que ja m’ha arribat, per correu, el llibre d’en Joan-Carles Martí i Casanova “Des del rovellet d’ou d’Elx”, però només tinc temps d’emocionar-me un moment amb la dedicatòria, perquè marxem en cinc minuts camí de la zona més septentrional del Capcir, que és el darrer indret que ens manca per poder proclamar que tenim ben apamat el bressol de Catalunya. Com sempre que pugem cap al nord, busquem les rutes més llargues amb l’objectiu conscient de perdre’ns tant com puguem. DelColl d’Ares (entre el Ripollès i el Vallespir) fins al Coll de les Ares (entre el Capcir i el Donasà). Passem Prats de Molló seguint la Pollangarda i Sola dels Campets en direcció a Ceret, on prendrem el Camí del Roc Blanc i la Sureda d’en Rodó, passant per la Calcerana, el piemont del Canigó, porta dels Aspres, fins Tuïr. D’allí cap al Vilar d’Ovança on, després d’un breu cafè mirant el forn solar i les muralles, enfilem el camí vers Formiguera.

El primer cop que vaig estar a la capital del Capcir va ser fa uns 25 anys a casa de la família Pi. Després hi he tornat vàries vegades, però encara no tenia apamats tots els vilatges de la comarca. Ara passem de llarg fins l’extrem nord. Podria arribar a Quilhan per saludar l’amic Terric, però fins que no tornin les vaques grasses estic limitat a escapades breus. A més, ja vaig passar per Quilhan fa pocs mesos, que vaig travessar de Mirapeis a Sant Pau de Fenolhet venint de Carcassona i Montsegur. Com veieu, a casa ens costa poc fer kilometres! La d’avui no és una escursió occitana, com aquella, encara que, com més creix el meu coneixement del territori, més s’allunya Espanya i més properes veig Barcelona i Tolosa …i Bordèu, i Niça, i fins i tot la llar torinesa de l’amic Luca. Així doncs, començo a fullejar l’obra d’en Joan-Carles Martí i Casanova mentre remullo els peus a l’embassament de Puigbalador. Casualment coincideixen la visió d’un capítol, el títol del qual esmenta Quilhan, amb la del rètol viari que tinc davant assenyalant la ruta vers aquesta vila occitana.

Tanmateix, la primera lectura que hem fet del llibre ha estat el pròleg de l’editor arran que la meva senyora el recordava de prehistòriques reunions a can PSAN, també d’un acte polític (foto adjunta) que, juntament amb en Jordi Moners, vam compartir a Martorell, i d’una vegada que vam anar plegats a Oliana farà cosa d’un quart de segle. Després comença a llegir el prefaci del llibre: “Des el rovellet de l’ou d’Elx són 23 escrits en els quals es reflexiona sobre la gran ciutat a la fita sud de la catalanitat cultural…” -Què fas tu llegint coses culturals? -És veritat, sempre estic embolicat en conflictes i misèries socials! Doncs precisament he volgut que ens perdem entre aquestes muntanyes ancestrals per a mirar de desintoxicar-me d’un excés de penúries humanes però, no crec possible, en tant que català, poder defugir els conflictes culturals, malgrat que siguin tan allunyats dels meus interessos quotidians.

Precisament recordo una llarguíssima discussió, davant mateix d’una parada deLlengua Nacional (també deu fer una vintena d’anys) on, a contracor, vaig haver d’acceptar la tesi –mig irònica- de l’amic Jordi-Carles B., segons la qual, per molt obrers i comunistes que siguem, en tant que catalans, estem condemnats a ser filòlegs en potència. Dels “monjos-soldats” de l’edat mitjana als “treballadors independentistes sensibilitzats per la llengua” de la Catalunya del XXIè segle! Doncs deu ser veritat, atès que al cap de poca estona m’he sentit frustrat perquè volia escoltar la parla de transició a l’occità que caracteritza el Capcir, però m’he adonat que aquest pastor d’ovelles tan típic en aparença només sap parlar a les ovelles i al gos en francès! És clar, no puc evitar les comparacions entre aquesta realitat, diglòssica però orgullosa de la seva catalanitat, i la que em transmet en Joan-Carles Martí i Casanova “des del rovellet d’ou d’Elx”, i que va captivant-me pàgina a pàgina; encara tinc per dies de lectura del llibre …però només falten poques hores per tornar a Barcelona!

M’acomiado del Capcir des del seu interior més íntim: la cova de Font Rabiosa. Descoberta el 1958 ran dels treballs d’una pedrera d’ònix, la mateixa pedrera d’on es van extreure els materials de revestiment del Palau dels Reis de Mallorca de Perpinyà, té una longitud de 12 quilòmetres i es pot visitar des de 1983. Quan hi aneu no us descuideu de veure una curiosa formació en forma de “papallona” que, segons diuen, només s’ha donat en dues altres coves en tot el món. Esperant l’hora de la visita hem tingut una llarga tertúlia, en francès, amb els altres visitants, amb la senyora que cobra l’entrada, amb la seva filla adolescent i amb el guia. Aquest darrer, en adonar-se que la meva filla petita no parla francès, s’ofereix a fer, durant la visita, algunes explicacions en castellà que té preparades pels visitants ocasionals que venen de Barcelona. Li responc que no, que de cap manera. No tindria cap sentit, i jo ja puc traduir-li a la meva filla aquells conceptes que pot entendre una criatura de 7 anyets.

La reflexió “és curiós que la majoria de turistes barcelonins coincidiu en no voler explicacions en castellà” és seguida pel comentari d’un altre dels visitants, de Perpinyà, que exclama –sempre en francès- amb to d’enveja “la sort que teniu els barcelonins, que us podeu integrar aquí perquè us és molt fàcil aprendre a parlar francès, molt semblant al català; en canvi als nordcatalans ens costa molt integrar-nos a Barcelona perquè el castellà és molt diferent”. Té part de raó, si ho mirem pel costat fatalista d’haver d’usar els idiomes ocupants, però abans que jo pogués replicar se m’ha avançat un altre turista, aquest de Suïssa, amb la resposta assenyada: “del que es tracta és de saber parlar tots en català!” Tot seguit la xiqueta adolescent de la guixeta, que no havia deixat de mirar, amb expressió de curiositat i admiració, alhora, la verborrea de la meva filla petita, ha dit amb orgull que ella ha après català a l’escola i, a continuació, la seva mare ha afegit que pels grans ja és tard, però que els petits l’aprenen i se’n senten orgullosos (fiers).

De tornada a Barcelona recordava el mestre Josep Guia i la seva perspectiva de Centre-Perifèria. Ell ja ho deia que la principal responsabilitat del redreçament nacional la tenim al centre, però és patent que, llevat d’exigües (percentualment) excepcions, com en el cas d’en Jordi Solé, no estem prou a l’alçada. Sort tenim, als nostres extrems septentrional i meridional, amb aquests resistents perifèrics, autèntics herois, com els que al Capcir mantenen l’orgull i s’esforcen per recuperar una llengua situada en nivells residuals …i com en Joan-Carles Martí i Casanova, regalant-nos amb tan valuosa aportació des del rovellet de l’ou d’Elx.

Grans mercès! Que tingueu un bon jorn de satisfaccions i de lluita en el camí de l’alliberament!

Fantassin Manel

(Gothalonia)

Etiquetes Política catalana | 7 comentaris »

7 respostes

Terric lausa diu:
juny 30, 2011 a les 7:45 am
Un article apassionant.
T’esperam a Quilhan se te fa pas páur atraversar la frontièra!!! ;-)
Fantassin Manel diu:
juny 30, 2011 a les 7:54 am
Me fa pas paur traversar la frontièra! :-D
Tot lo contrari, i vau fòrça per Occitània :-)
Lo problèma es que de còps solament ai un jorn per viatjar e me cal alavetz planificar lo viatge. Fa de paucs meses faguèri Barcelona-Carcassona, Montsegur-Mirapeis-Quilhan-Sant Pau de Fenolhet-Barcelona …e ara, aquel còp, lo limit es estat lo Capcir. Quand tornaràn de vacas grassas m’i veiràs sovent per Occitania. Mercés, amic.
Joan-Carles Martí i Casanova diu:
juny 30, 2011 a les 8:11 am
Amic meu:
Què dir-te? Gràcies. Imaginar-me com llegies “des del Rovellet de l’Ou” al Capcir m’emociona. Hauria estat bé veure’ns allà, amb un got de vi de la terra a la mà i un altre ja dintre la gola, millor encara a Quilhan amb en Terric Lausa. S’ha de fer alguna cosa per reviscolar també l’occità veí. A mi, amb la de faena que dec tenir a Elx pel que fa a la llengua catalana, el meu valencià d’Elx, em sembla que la causa occitana reforça la causa catalana. Que el reviscolament de l’occità és també una causa egoista per nosaltres perquè fa que les nostres fronteres també siguen més fortes. Pensa que un 75% dels “francesos” que fan de turistes fins a Guardamar són occitans. Occitans de territori, d’accent occità, capaços algunes vegades, de parlar occità. Un occità més fort és un català més fort també perquè ens podríem parlar en aquestes llengües tan veïnes sense haver de recórrer al francès o a l’anglès. I com a tècnic de turisme et diré que ho veig clar, claríssim. Encara recorde aquell senyor que em parlà directament en occità gascó a l’oficina de turisme d’Elx o aquella dona jove que em parlà occità provençal, era avinyonesa, a l’oficina de turisme de Guardamar. I uns quants casos més. Aquesta hauria d’haver estat la normalitat. Un occità fort, a més a més, significa un Rosselló totalment català. És fàcil de capir més enllà del Capcir.
Fantassin Manel diu:
juny 30, 2011 a les 8:38 am
Joan-Carles:
Em deia una vegada un occità d’origen espanyol, que mentalment era “hispano-francès” (imagina’t, quina por!), que la nostra dèria per la recuperació de l’occità (i de l’aragonès a l’Aragó) era deguda a interessos tan antics com la tàctica dels “estats-tap”. Evidentment li vaig negar que fos aquesta la raó però li vaig confirmar que estaria ben justificat perquè la proximitat de l’espanya espanyola i la frança francesa Fan Por …i ell mateix n’era la prova.
Enhorabona per la teua faena perquè, sent com sou gent de frontera, la vostra és faena d’herois i mereixeu el reconeixement de tot el país …i dels seus entorns (fins més enllà de Bordèu e de Niça !!!! :-)
Jordi Solé i Camardons diu:
juny 30, 2011 a les 11:40 am
Ara m’has emocionat Manel, gràcies!
Durruti fai Companys cnt amb psuc. diu:
juny 30, 2011 a les 3:09 pm
Coneixent la zona del Rossellí, Capcir i Occitania, ha estat un plaer llegir-vos.
tant de bo els occitans parlessin català abans que castellà, jo intento parlar català allà i refusen, en canvi a les parts de langued’ui és veu que no tenen refús i contesten, en francès o fins en anglès.
joan pere "Perpinya" diu:
juliol 1, 2011 a les 2:45 pm
Bon dia, a jo, em fa mal de sapiguer que el catalan del nord que estava alla aquest dia, hagi dit aquestes paraules i en françes sobretot que per integrar-nos a Barcelona, hi ha que parlar el castella pero per a mi es una broma o que no coneix de tot el seu Pais “si es un catalan françes que no podia parlar el catalan i que no coneixia de tot Catalunya o sino es un estranger que viu en el Rossello perque ara la meitat de la gents en el Rosselo ja no son mes Catalans” pero em sembla molt estrany aixo que ha passat i tambe molt trist que el guia no sap parlar el catalan tampoc ???. Pero bueno i en a jo no m’ha agradat gairebe perque es molt trist per nosaltres Catalans del Nord perque el Rossello es el bressol del catalanisme i no hi havia cap persona que sap parlar el catalan nostra llengua i aixo em fa mal !.Fins aviat. joan pere “les alberes”.

Tizemt, Bahac i Izza al corraló dels moros

2011-06-23T09:13:00.002+02:00

Nou article al Bloc Gran del Sobiranisme:

http://blocgran.cat/?p=5911

Tizemt, Bahac i Izza al corraló dels moros

juny 23, 2011 | Fantassin Manel |

Cada vegada que deixava enrere Barcelona en direcció a Ponent no sols em desplaçava seixanta Km sinó també una mar d’anys, en concret fins els anys setanta, quan aquell atzucac de darrere les eixides, que anomenàvem El Corraló, s’omplia de quitxalla. Recordo que, quan sortia de l’escola, ens trobàvem tots allí fins l’hora de sopar i sovint després hi tornàvem. Aquells nens érem els fills de la primera immigració del segle passat (andalusos, murcians, aragonesos…) i, per tant, encara que parlàvem amb els nostres pares en espanyol, entre nosaltres ho fèiem en català, com en català era tot el xivarri que fèiem de jocs, riures, baralles i fantasies!

Però, de sobte, en torn de l’any setanta, tot va canviar, ens havíem quintuplicat de cop. Els nouvinguts procedien un lloc que deien era entre Sevilla i Màlaga. Des de llavors l’idioma dels carrers i l’idioma de relació entre nosaltres va ser l’espanyol. Per això dic que els viatges al poble sempre més van ser viatges a aquell moment precís del passat, perquè el xivarri que se sentia des de l’eixida havia quedat fossilitzat en idioma espanyol. Així va jugar la meva filla gran sempre que sortia al corraló durant els anys noranta; i semblava que així ho faria la meva filla petita …però els darrers anys ha hagut un nou canvi!

Els anteriors veïns havien marxat a vivendes millors, deixant lloc als nous immigrants nord-africans (“cuando nos fuimos se convirtió en el callejón de los moros”, em deia un antic veí). Ara, des de l’eixida, el xivarri torna a ser en català! Estic content perquè l’idioma arrossega ideologia, de manera que quan sento els nens magrebins dient “vaig mullat de cap a peus!” em reconforta pensar que la meva filla no haurà d’adaptar-se a la cosmovisió espanyola que comença pels peus (“de pies a cabeza”). Fins al punt que, després de jugar-hi tot el sant dia, no percep pas que tota aquella quitxalla siguin altra cosa que vers catalans, i ho diferencia perfectament dels que anomena “els nens castellans de l’altre parc” amb qui juga de vegades.

Però la sociologia és misteriosa! La setmana passada vèiem un reportatge de TV3 que feia el seguiment d’un noi de Guinea Conakry que havia vingut a viure a Salt. Aquest xicot parlava perfectament francès en arribar. Vam veure com el director li explicava, en l’incorporar-se a l’Aula d’Acollida, que TOT serà NOMÉS en català. Mig any més tard les càmeres de TV3 tornen a visitar-lo, el mestre diu que és el millor dels alumnes, i veiem que ell ja parla “una miqueta escassa de català però, alhora, un espanyol perfecte!”. També al corraló de darrere l’eixida succeix un fet paranormal preocupant: les veïnetes, Tizemt i Bahac, que són germanes i tenen 7 i 11 anys, sempre s’han parlat entre elles en català, fins i tot dins de casa seva, malgrat que s’adrecen als seus pares en idioma thamazig …però ara ambdues han començat a adreçar-se a la seva germana Izza, que té 5 anys, en espanyol! “Però, per què li parleu espanyol a la vostra germaneta?”, pregunto. I em responen: “Doncs perquè ella parla castellà!”. Jo insiteixo: “I per què parla espanyol si vosaltres, que sou les germanes, només parleu català, i els pares només parlen bereber?”. És clar, elles són petites, no ho saben ni els interessa gaire, encara bò que s’atreveixen a especular i em diuen: “potser la seva mestra no sap català…”.

I així, cada dia que passa, més i més torna a sentir-se l’dioma de Madrid al “corraló dels moros”. De moment només quan s’adrecen a la petita, però també quan la petita s’adreça a les seves germanes catalanòfones, i després quan els altes nens s’adrecen a la petita, i quan la petita s’adreça als altres, i de vegades quan la meva filla s’adreça a tots plegats… Preneu-ho com un símptoma!

Grans mercès! Que tingueu un bon jorn de satisfaccions i de lluita en el camí de l’alliberament!

Fantassin Manel

(Gotholonia)

Etiquetes Política catalana | 6 comentaris »

6 respostes

Durruti fai Companys cnt amb psuc. diu:
juny 23, 2011 a les 12:39 pm
els programes d’immersió del tripartit, l’herència d’en Maragall, Montilla i Carod.
vallfosca diu:
juny 23, 2011 a les 1:46 pm
De casos particulars n’hi ha tants com persones gairebé, i cada un és simptomàtic…
Una cosa és clara,per què hi hagi “integració” hi ha d’haver un corpus manifest erigit al que integrar-se, i voluntat de fer-ho.
Kaperusita diu:
juny 23, 2011 a les 10:45 pm
M’has fet pensar i veure les coses desde un altre angle, un angle que fins que no t’he llegit no havia acabat d’entendre. Ara rumiaré pero amb bastants més dades i un sentiment més fort del que jo mateixa ja havia començat a entendre i der meu malgrat sigui una d’aquelles nenes vingudes de Murcia als anys 70.
Gràcies per fer-me entendre amb aquesta suavitat i tendressa el sentiment sagrat que significa sentir-se d’aquesta terra i no voler que es perdi.
josep diu:
juny 24, 2011 a les 2:44 am
Manel, jo soc de ponent, de un poble al nord de lleida, a 9 kms. Vaig neixer al 1951, de pares, avis, besavis catalans. A casa meva els avis eren pagesos, el castellà l’entenien a dures penes i parlar-lo no de broma. Els pares el entenien i parlaven, tot i que amb accent. Tot el llogarret, 700 persones, eren catalans. Tot just aleshores, el meu carrer, la part antiga del poble, on hi habia l’escola i l’ajuntament i el trull del vi i el de l’oli i la fleca delpa i l’esglessia…es va començar a omplir d’inmigrants: venien de Jaen la majoria. Amb els nens varem parlar català tots plegats, amb els grans mai. La segona gran arrivada de geent es de totes bandes, de Rumania, de l’Africa, de ves a saber…La quitxalla continua parlant en català i els pares com poden. I es que quan una persona es de certa edat ja no es cambia. Els nens ara aprenen dos o tres idiomes a l’escola, però al carrer la cosa es meitat i meitat…de moment. Com diria la meva avia, la questió es entendres.
Durruti fai Companys cnt amb psuc. diu:
juny 24, 2011 a les 11:39 am
4, josep. La qüestió és que ens entenguin i ens responguin en català.
Fantassin diu:
juny 25, 2011 a les 9:11 pm
Disculpeu, ha fet una escapada del Vallespir fins al cap d’amunt del Capcir i acabo d’arribar cabrejat com un mico contra les autopistes. En fi!
.
Durruti fai Companys cnt amb psuc:
No sé, no sé qui en té la culpa però, arral del que veig cada dia entre amics, a l’escola de les nenes, fins i tot entre líders “catalansites” em decanto intuïtivament per la desídia de tots nosaltres com a principal culpable. Ens manca trempera lluitador i ens sobra mandra!
.
Vallfosca:
tens raó però crec que l’experiència als països normals posa la voluntat en un segon pla, o, per dir-ho millor, el voluntarisme requereix referents clars. Fins i tot molts de nosaltres sóm militants voluntaristes i sovint anem de fracàs en francàs.
.
Kaperusita:
M’alegra que al menys els meus pensaments no se’ls endugui el vent!
.
Josep:
No és sols entendre’s. De tota manera és cert que hi ha situacions impossibles de dominar, com quan estàs dominat per Espanya i el nombre d’espanyols que t’arriba és indigerible. Però hi ha altres situacions que cal analitzar bé, com quan els nous immigrants s’integren bé al català i …de sobte, misteriosament, comencen a passar-se a l’idioma de Madrid. Jo crec que això és un indicador de deixadesa per part nostra …o potser ningú ho controla la feina d’ensenyants.

http://blocgran.cat/?p=5911

INDIGNATS DESCONCERTATS

2011-06-16T01:05:00.002+02:00

Nou article al Bloc Gran del Sobiranisme:

http://blocgran.cat/?p=5873

INDIGNATS DESCONCERTATS

juny 15, 2011 | Fantassin Manel |

A primera hora del matí ja s’ha vist que allò que hi havia davant la Ciutadella no era el que deia ser. En la meva història personal ja he vist gent infiltrada abans d’ara, i no sempre eren policies, que també. En les acaballes del moviment llibertari vaig veure confluir al funeral de la CNT una fauna ben diversa, una sopa en la qual bullien des d’egoismes personalistes fins a indigents intel·lectuals passant per policies, per sectaris utòpics que haurien emulat Pol Pot, per penjats que justificaven amb consignes antisocials el resultat de l’excés d’opiàcids i per més d’un trastornat mental seriós. En les acaballes del MDT també hi va haver molt d’això. Avui em mirava la gent que cridava a la Ciutadella i, alhora, mirava els meus amics: uns i altres cridaven de manera acrítica consignes que semblaven un mantra espanyolista. Les meves indicacions han creat molèsties als meus amics, els quals semblaven tornar del trance per uns moments per a fer un parell de crits en català …que eren, de seguida, ofegats pel mantra: “…donde estáá el núúmero de placa?…”

Fa dies que ho dic als meus amics: això s’hauria d’haver dissolt als quatre dies amb l’advertiment que “…senyors corruptes, o comenceu a posar fil a l’agulla regeneracionista o tornarem a acampar i serem el triple de gent…!”. En canvi, romandre acampats només genera el recanvi dels primers líders per gent molt diferent amb interessos diferents i responsabilitats diferents. El resultat és aquest que veig al meu entorn: 1-els activistes honestos clarament identificats, 2-els suposats manipuladors espanyolistes, 3-els polis infiltrats (que se’ls reconeix d’una hora lluny malgrat les rastes) i 4-la significativa col·lecció de penjats que ens envolta. El curiós del cas és que en vaig conèixer, a l’inici del moviment 15M, uns quants que es definien “lliberals i de dreta” , i que encara hi són! Avui he tornat a parlar amb un d’ells i el veig canviat, el discurs suposadament “radicaldemocràtic” és el mateix d’abans …però noto com s’ha acabat adaptant a l’entorn, les seves consignes són més lliberals a l’estil americà, és a dir, rebutjant el control de la burocràcia, i a més, aquest era el que més cridava la consigna del “número de placa”, la qual cosa m’ha fet preguntar-li si, per casualitat, no està pròxim a Ciutadans. M’ha respost que no i m’ha insistit que no hi ha cap partit que li interessi (encara que anteriorment deia haver votat PP i CiU). Tot i això, jo continuo sospitant que està a l’òrbita de Ciutadans. Aquí hi ha massa gent que no són aigua clara!

Sempre n’hi ha que no són el que semblen. De fet, no fa gaire vaig veure per la tele un cap dels Mossos que era un dels mortadelos habituals de les manis dels CSPC i del MDT. Aquestes experiències dels anys 80 em van dur, fins i tot, a escriure un petit conte fa anys. Avui molta gent de dins ha vist que moltes coses no son allò que semblaven. Els que practicaven la violència verbal a l’inici no són pacifistes per moltes vegades que cridin “semos pacifistas” (compte que jo tampoc no ho sóc ni ho he estat mai!), els que s’enfrontaven als diputats no eren gaire intel·ligents usant argument com “cuanto ganas”, els que s’avergonyien de ser catalans i de parlar català no cercaven dignitat sinó sentir-se part d’alguna cosa aparentment carismàtica però manipulada per interessos foscos, aquell que ha tirat la litrona per terra, cabrejat perquè no se li desfeia bé la txina entre el tabac (probablement no tant per culpa de l’encenedor com de la poca coordinació dels dits) no és un camarada …i la majoria dels que s’han quedat aguantant allò que anomenen moviment (que en realitat és un col·lectiu escassament cohesionat) no crec que tinguin gaire control sobre l’esdevenidor de l’invent. Espero de tot cor que torni a ser un moviment, que es regeneri, que s’estructuri per evitar manipulacions i que pugui acabar servint al país …al seu país!

Grans mercès! Que tingueu un bon jorn de satisfaccions i de lluita en el camí de l’alliberament!

Fantassin Manel

(Gotholonia)

Etiquetes Política catalana | 6 comentaris »

6 respostes

bacus diu:
juny 16, 2011 a les 1:21 am
elsdelacntdels30noerenanarkistes,erentreballadors…..fotmésfàsticrearunaterrasocialistaisectaia_independents_tindrem_15kk_per_repartir_desigualitariament
bacus diu:
juny 16, 2011 a les 1:25 am
podeu-onejar_les_vostres_banderes_soviètiques-abans_mort.
bacus diu:
juny 16, 2011 a les 1:54 am
-tites,tites!!!;pinso,pinso;doncs.això.marxisme-cristianisme.de.merda.
Fantassin Manel diu:
juny 16, 2011 a les 7:03 am
http://www.naciodigital.cat/noticia/32688/indignat/espanyol
El responsable de comunicació dels indignats, Francisco Garrobo, un ex-UPyD i C’sGarrobo, dimecres i un altre dia del seu immediat passat. Foto: J.Borràs/Facebook
El seu nom és Francisco Garrobo Raya, i va actuar durant tot el dimecres de cendra parlamentària, com “encarregat” de la comunicació dels acampats. Garrobo que durant tota la jornada es va dirigir en castellà a la premsa, ha canviat la seva divisa política darrerament.
A l’any 2007 va formar part de la candidatura de Ciudadanos. Posteriorment va ser coordinador a Nou Barris de la formació espanyolista Unión,Progreso y Democracia, el partit liderat per Rosa Díez, que va abandonar a mitjans de gener del 2010.
De fet, tampoc amaga el seu nacionalisme espanyol. Com exemple el seu perfil al Facebook publica fotografies brandant la bandera espanyola amb el logo d’un toro estampat. A més, Garrobo va ser un abanderat de la resistència a proclamar el dret a l’autodeterminació en el manifest de reivindicacions dels acampats de la plaça Catalunya, com es pot veure en el següent vídeo.
http://www.youtube.com/watch?v=U9xeJSxXw08
Boi diu:
juny 16, 2011 a les 7:12 pm
Brillant
Eduard m.a. diu:
juny 16, 2011 a les 7:17 pm
Manel,
Què en penses d’aquestes declaracions ?
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2011/06/un_membre_de_la_cup_titlla_mas_de_macarra_69838.php
És aquest l’estil i el missatge de la CUP ?
Avui el Gobierno de España ha ofert enviar la Guàrdia Civil, per a ajudar a mantenir l’ordre a Catalunya.
Amb una mica més d’activisme no-violent, els indignats aconseguiran que ens els enviïn.
Les CUPs també hi col·laboren ?
Salutacions cordials

LA POBRESA AUTOCRÍTICA DE L’INDEPENDENTISME

2011-06-09T01:32:00.004+02:00

Nou article al Bloc Gran del Sobiranisme:

http://blocgran.cat/?p=5809

LA POBRESA AUTOCRÍTICA DE L’INDEPENDENTISME

juny 9, 2011 | Fantassin Manel |

http://www.facebook.com/groups/autocritica.catalana/

https://www.facebook.com/group.php?gid=9899867777

L’altre dia us parlava de les nostre febleses quan les estratègies ideades pel còrtex (http://blocgran.cat/?p=5704) queden anul·lades darrere les necessitats instintives de mamífer, d’aquella gasela que esquiva una i una altra vegada el lleó fins que acaba cruspida pel següent depredador. De vegades aquestes febleses varien segons els països…

Mentre el meu amic llegeix els comentaris del Cuní sobre la manca de preparació de les noves organitzacions independentistes, jo estic escoltat un tertulià radiofònic que preveu el renaixement d’ERC de les seves cendres, però no per obra dels seus militants –i menys dels seus líders- sinó per l’herència històrica de l’organització. Ahir també havia un article al diari –no recordo de qui- que directament atribuïa a Companys i a Macià la responsabilitat futura de fer remuntar el partit. Massa coincidència de veus heterocrítiques apuntant l’independentisme …però potser la coincidència ve generosament facilitada per la perplexitat de la població davant la minsa autocrítica que arriba d’aquesta formació.

El meu amic és alemany i ha conegut molt de món. Als anys setanta va viure al Txecoslovàquia i a Hongria, als vuitanta va viure la caiguda soviètica des de Cuba i als noranta es va instal·lar a Catalunya. Normalment sempre té una ferma opinió sobre tot, i en aquest cas, opina que els països llatins tenim una greu dificultat per fer autocrítica. Ell ho atribueix al llast catòlic perquè diu que permet negar en públic allò que sols es reconeix discretament al confessionari, i “si et queda una mica de culpa, sempre et quedarà l’oportunitat de penedir-te abans de morir, i ja està, així de fàcil!

Les meves discrepàncies d’ateu empedreït no serveixen de gaire: “per molt escèptics que sigueu, els llatins no-creients no us suïcideu tant com els protestants perquè la vostra religió que no teniu, en la qual no hi creieu, us ho prohibeix”. En fi, sí que és cert que aquests dies s’està fent evident aquesta greu mancança dels nostres polítics: tant els líders republicans, com els del Solidaritat després de les municipals a Barcelona, com en Felip Puig negant l’acció desproporcionada dels mossos que les càmeres de la seva pròpia televisió ens mostraven (no trigaran a parlar de “la crosta”).

Quan parlem d’una “autocrítica independentista vergonyantment minsa” no us penseu pas que estem parlant de cap defecte de les esquerres, ni tan sols dels patriotes més arrauxats! De fet, no fa ni quatre dies que els convergents de la meva colla, que són contradictòriament independentistes del morro fort i canten allò de “Mas president de Catalunya Independent”, estaven presumint i ostentant orgull perquè CiU respectaria les llistes més votades, de manera que no pactaria amb el PP per fer caure els alcaldables més votats. I això no és tot: “tolerància zero amb els racistes postfranquistes”. Doncs bé, avui jo esperava una mínima autocrítica (ja sabeu, sobre “alcaldes equivocats que caldrà cridar a l’ordre…”).

Doncs no. Res d’autocrítica. Tot el contrari, només justificacions, traient pit, i arguments tronats que justificarien fins i tot cantar el Cara al Sol si calgués fer-ho pel bé de Catalunya. Resulta que Tarragona i Vilallonga del Camp han de ser l’excepció a la santificada norma convergent de deixar governar la llista més votada. I en el cas del Vendrell CiU ja no té cap problema per rebre el suport de la PxC perquè ho compensa el fet d’haver-los denunciat per difondre falsedats en la seva propaganda electoral. A més, l’alcaldable convergent diu que la PxC, malgrat tenir un “discurs dur” en temes d’immigració, “no tots els integrats del partit són xenòfobs”!

Ja veieu! Totes aquestes situacions de vergonya aliena són, segons diu el meu amic alemany: “…degudes a un substrat que us impedeix executar la poderosa eina d’avaluació i reprogramació anomenada “autocrítica”!

Grans mercès! Que tingueu un bon jorn de satisfaccions i de lluita en el camí de l’alliberament!

Fantassin Manel

(Gotholonia)

Etiquetes Política catalana | 1 comentari »

Una resposta

David Morgades i Clopés diu:
juny 9, 2011 a les 7:07 am
Nou article a l’hora Vallfosca: http://blocgran.cat/?page_id=5820